La meva pàtria

per Ernest Cauhé

Ni el barri. La meva pàtria és el meu carrer. I és quan comences a fer caixes per marxar que et fa mal la bandera. Aquestes quatre parets llogades que han vist néixer la nena, i el nen. Aquest balconet modest, com a imatge en petit del lloc on ens hauria agradat viure. L’escala, que ha quedat lluny de restar immutable. Han marxat veïns de somriure fàcil, la Laia i el Sergi, i les nenes, fins i tot abans que nosaltres. Han anat passant un carrussel de turistes al pis del cinquè. I les nits de borratxeres del veí alcohòlic. Com s’ho farà la Carme amb en Manel, que ha anat perdent la mobilitat des que vam arribar? Segur que els nous inquilins del primer segona l’ajudaran a aixecar-lo si mai torna a caure a terra.

I deixarem de compartir mals amb l’Adela i la Laura de la farmàcia, que saben més dels nostres dolors físics i espirituals que els amics més fidels. A qui deixarem les claus sinó al joier de davant de casa, sempre al carrer, sempre amb un bon dia, sempre amb les mans a les butxaques? Ell va tancar fa unes setmanes, com avançant-se al canvi d’era. I la Conxi, que no falta a les seves hores de balconada.Haurem de refer llaços amb el punjabi que ens arregla el mòbil. I el Miquel de Can Ros, quantes olives clavades al dit petit de les criatures estalviarà al cap de l’any? I les noies de la drogueria, aquella dolçor, aquells ulls brillants, on dimonis les durà a treballar la franquicia? Ni el barri. La meva pàtria és el meu carrer. Fins aviat, estimada pàtria.

,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *