Rebrotar al cor de Gràcia

L’estiu del 1931 l’Europa va tocar fons. Per tal d’evitar-ne la desaparició, la junta presidida per Antoni Massoni va impulsar la fusió amb el Gràcia, un club encara més modest que també travessava una crisi econòmica asfixiant. D’aquella unió entre escapulats i llagostins (aquest era el motiu de l’equip vermell) en va sortir el Catalunya FC, que volia esdevenir un referent esportiu i social en la Barcelona catalanista i republicana de l’època. A l’hora de la veritat, però, la unió va esdevenir un fracàs absolut: l’equip va ser cuer en el campionat de Catalunya i no va poder jugar la segona volta de la lliga espanyola de Segona divisió per manca de diners per poder pagar els desplaçaments. A més, el Catalunya FC va quedar-se sense camp i va haver d’arrendar Les Corts i Sarrià per jugar els darrers partits. En pocs mesos, el globus es va desinflar del tot.

En paral·lel a aquella desfeta, però, alguns dels socis de l’Europa antic que no estaven d’acord amb la fusió amb el Gràcia, va constituir una junta nova i van inscriure un equip al campionat amateur. Aquells europeistes tossuts i convençuts van haver de començar des de zero. Reunits al bar Las Euras de la plaça Rius i Taulet número 1, a principis de novembre del 1931 es va nomenar la direcció del nou Europa, que sota l’escut lluïa l’any de la refundació. En Josep Saló, en va ser el primer president mentre en Joan Alemany (que durant molts anys va mantenir el carnet número 1 del club) i en Ramon Planas (europeista clau durant la guerra) van ocupar les vicepresidències d’una directiva que van completar els Vila, Torrellas, García Pons, Polech i Brugera. El fet de establir la seu social al bar Las Euras, al cor de la vila, va contribuir a mantenir viu el caliu de l’entitat, que aquella tardor del 1931 comptava amb només 70 socis. Uns mesos més tard, el juliol del 1932, Saló va cedir la presidència a Francesc Sugot i va passar a ocupar funcions de tresorer tota vegada que un altre europeista de pedra picada, Josep Vieta, va incorporar-se a la cúpula de l’entitat escapulada. La renaixença es va centralitzar des del popular bar gracienc i poc a poc l’Europa va anar recuperant socis, que sovint es trobaven a Las Euras per comentar els partits. Malgrat els canvis de camps, la seu social del club es va mantenir en aquest bar fins al 1954, quan la junta va llogar un pis al carrer Gran cantonada amb el de Sant Domènech.

Malauradament, del pas de l’Europa per Las Euras avui no en queda gaire rastre. Només documents oficials del club o algun anunci o notícia a la premsa dels anys 30, 40 i 50. En el local però, no hi conserven cap escut ni cap fotografia. I els cambrers desconeixen absolutament el passat futbolístic del bar, com em corrobora un amic a qui li he demanat aquesta setmana que s’hi atansés per a fer la comprovació. Jo no hi estat d’ençà de la celebració de la tercera Copa Catalunya i no recordo haver-hi vist mai cap símbol escapulat.

Aquest oblit m’entristeix profundament perquè sabem del cert que qui perd els seus orígens perd la seva identitat. La transformació del barri s’accelera i crec que Gràcia s’assembla cada cop menys a si mateixa. Per la seva banda, l’Europa no pot aturar la pèrdua lenta però progressiva de socis. Actualment, en som 392! Per intentar créixer, des del Nou Sardenya s’ha endegat una campanya publicitària que pretén vendre el futbol de proximitat. Un dels protagonistes dels cartells publicitaris és l’estimat Josep Maria Felip, un soci amb més de 75 anys de fidelitat a l’Europa, que representa l’esperit de lluita i perseverança d’aquelles persones que el 1931 van decidir que tornarien a aixecar l’Europa. I ho van aconseguir. Veurem si nosaltres, entre tots els europeistes som capaços d’afrontar els reptes del futur.

,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *