Rombo: “El nostre segon disc es un autohomenatge a l’amistat”

Quatre anys després del seu debut, les Rombo han tornat amb el disc ‘Clara, Montse, Núria’. El grup d’indie-pop de Sant Feliu de Llobregat és un dels destacats del Festigàbal d’enguany (divendres 16 d’agost, La Sedeta).

Per què han passat més de 4 anys des del vostre primer disc?
Un dels motius va ser que la nostra antiga bateria, l’Anna (abans érem quatre noies), va deixar el grup i això ens va trastocar molt. Desequilibra bastant que algú que hi ha estat des del principi marxi perquè et fa replantejar el sentit de tot plegat: continuem sense ella? Ho deixem córrer? Truquem algú que vingui a tocar els tambors? A més, va passar en un moment molt clau en què havíem de decidir si gravàvem un nou disc. És a dir, aquest segon disc podria no haver nascut mai. Però, mira, per coses de la vida al final l’hem fet i n’estem súper contentes!

El nou àlbum es diu ”Clara, Montse, Núria’. Per què l’heu titulat amb els vostres noms?
Va ser idea del nostre productor, el David Rodríguez. Pensem que explica bé el que hem viscut com a grup: abans érem quatre, ara som tres. I això d’alguna manera ens ha afectat a molts nivells. Per començar, hem fet més pinya com a amigues. Però també ha afectat la sonoritat del disc perquè la bateria és electrònica, precisament perquè ens vam quedar sense algú que la toqués. També explica una mica la nostra “filosofia”, aquesta cosa molt directe i del fes-t’ho tu mateix (DIY). Ens agrada dir que és un títol homònim com el primer, que es deia “Rombo”, però d’una altra manera. Un autohomenatge a l’amistat i a fer música juntes.

Moltes cançons no passen dels 2 minuts. És un disc curt, de 8 cançons i breus. És volgut? A què es deu?
És relativament volgut. No és cap exercici d’estil ni cap declaració d’intencions, té sobretot a veure amb com ens surten les cançons, com les treballem i amb la música que ens agrada. A vegades intentem allargar-les, afegint-hi una part instrumental o fins i tot una estrofa més, però no ens acostuma a agradar com queda i optem per seguir amb la versió inicial de la cançó, que és més espontània i fresca. Per altra banda hi ha molta gent que fa cançons molt curtes que ens flipen, com el Tony Molina, per exemple. Així, quan s’acabi el disc si t’ha agradat tindràs ganes de tornar-lo a escoltar. Quina por fer-se pesat!

Disc produït pel David Rodríguez, quina part del vostre so li atribuïu?
El David ens ha produït, gravat, mesclat i “aguantat”: és un membre més de Rombo en aquest disc, tot i que al ser un treball intensiu en equip és difícil definir on comença i on acaba la influència d’un o altre. Les guitarres afilades i estridents que hi ha a algunes de les cançons del disc i el mur de so pop sí que van ser una clara aposta encertadíssima del David. Nosaltres mai haguéssim anat per aquí i ens encanta. Per altra banda, la major part del disc el vam gravar a la seva sala d’estar i, això, malgrat sigui intangible, hi és present a totes les cançons.

El vau presentar a l’Heliogàbal. Ara torneu el Festigàbal, on ja heu tocat. Què té d’especial l’Helio?
L’Helio és casa i família. Hi anàvem abans que Rombo existís. Quan vam començar a tocar-hi hi anàvem després d’assajar. També hi vam presentar el primer disc i ara el segon, hi hem vist grapats de concerts meravellosos. A més, la Núria hi treballa. La manera que tenen de treballar, de tractar els grups, d’entendre i viure la música s’assembla molt a com ho fem nosaltres. Això fa que com a grup t’hi sentis molt a gust i vulguis tocar-hi sempre.

I, per acabar, un record de la Festa Major de Gràcia. (el que vulgueu. no ha de tenir a veure amb la música. O sí)
Núria: Amb 18 anys anar amb una cantimplora plena de Four Roses i taronja penjada d’una ronyonera.
Clara: Malgrat els carrers plens de concerts i guarnits, treure el cap per la Gaviota i saludar l’Alberto.

, , , , ,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *