Dos anys de solitud

per Jesús Sánchez

Mesos desprès del 17 d’agost de 2017, davant del policia que prenia nota de la seva declaració, Kirsten havia de recordar aquella tarda en què la seva amiga Virgínia l’anava a portar a les festes de Gràcia. Juntes pujaven les Rambles de Barcelona en direcció al barri. Allà les esperava la bellesa dels carrers guarnits per un exèrcit d’àvies coratge, gitanos, joves, veïns i canalla que fan de l’alquímia una ciència, convertint ampolles de plàstic, envasos de iogurt i cartrons d’ous en art únic, autèntic i universal.

Però no van arribar. Van presenciar l’atemptat terrorista del 17-A a les Rambles. Kirsten i Virgínia van escapolir-se de l’atropellament patint ferides lleus producte de l’estampida. Però patirien desprès d’altres ferides asimptomàtiques però silenciosament devastadores: ferides emocionals. No ho han pogut suportar. El que van veure va ser molt dur i ha tingut seqüeles a les seves vides. Totes dues formen part d’un nombrós col·lectiu al qual se’ls ha denegat el reconeixement de les seves afectacions psicològiques per part del Ministerio del Interior espanyol. Només compten amb el suport de la UAVAT (Unidad de Atención y Valoración a Afectados por el Terrorismo) liderada per Roberto Manrique, víctima de l’atemptat d’Hipercor i bolcat en una lluita asimètrica perquè es faci efectiu el reconeixement dels afectats. Un primer pas s’ha donat amb el conveni signat amb l’Ajuntament de Barcelona i la UAVAT el passat 31 de juliol. Mentrestant l’Estat espanyol no les reconeix atenent a certs criteris burocràtics de kafkianes interpretacions que prevalen sobre criteris clínics i humans.

Aquell agost de 2017 els ciutadans van haver de baixar de l’escenari d’una festa que feia ja 40 anys que s’havia acabat a Barcelona coincidint amb l’establiment dels primers ajuntaments moderns en democràcia. Aleshores, moviments tan potents com el veïnal, el llibertari o el feminista van ser domesticats a través del debilitament, la criminalització o l’exclusió en cada cas, perquè en democràcia la lluita al carrer va passar de ser considerat un instrument de reivindicació a ser un element violent i de distorsió. Les iniciatives veïnals i associatives com les festes de Gràcia o la protesta veïnal davant els problemes de massificació turística han pogut sobreviure gràcies a valors com els de solidaritat i el compromís. Resiliència en estat pur. Moltes de les víctimes del 17-A, tant de reconegudes com les que no, porten dos anys de solitud. La motivació de la lluita d’uns i altres és d’arrel diferent. Però potser coincideixen en tres qüestions: la seva lluita compta amb el recolzament de persones compromeses que es mouen per valors solidaris; la seva lluita no compta amb un recolzament honest per part de certes administracions més preocupades per la farsa gestual del “jo condemno” i en el cas de les víctimes del 17-A per la salvaguarda de segons quines unitats indissolubles de la pàtria; i tres, tots dos casos són transmissors d’un enorme valor humà i social… abocats al més profund oblit perquè la roda futurista de plàstic, fum, infoxicació i sèries en la que vivim no ens convida al pensament, la crítica i la reflexió.

, ,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *