La crisi dels 40

per Marina Fernàndez Torné

Si una cosa té de bo anar sumant anys és que fer-se gran implica indissociablement anar acumulant experiència i això, llevat de lamentables excepcions, acostuma a ser sinònim de saviesa.

És amb l’assoliment de l’edat madura que un comença íntimament a fer balanç, a recomptar encerts i comprendre errors, a revisar i re-enfocar el propi full de ruta. Any amunt o avall, aquest moment de reflexió arriba a la vora de la quarantena. És la famosa crisi dels 40. Fa tot just quatre mesos, el 3 d’abril, la Vila va endinsar-se en aquesta etapa, de la mà de l’aniversari de les primeres eleccions democràtiques als ajuntaments.

Els consistoris van ser un dels darrers vestigis franquistes, van haver de passar quatre anys des de la mort del dictador per iniciar la desinfecció a escala local. Després de quatre dècades immersos en la grisor del franquisme i fent honor a l’estació meteorològica durant la qual van celebrar-se, aquelles eleccions de la primavera de 1979 van ser l’esclat de la llibertat als carrers. Als barris. Al barri. A Gràcia.

Poques setmanes després del cop d’estat -aquest sí amb totes les lletres- de Franco, es van suspendre les Festes de Gràcia, una tradició que llavors ja comptava amb més de cent anys d’història. Bona part dels diners que quedaven al veïnat reservats per a actes, decorats, embalats i altres derivats lúdics van destinar-se a ajudar les famílies de les víctimes caigudes en defensa de la República. A mitjans dels anys 50, les festes van recuperar-se emmordassades i lligades amb la corretja curta de la dictadura. Així va néixer la Federación de Comisiones y Asociaciones de la Fiesta Mayor de Gracia, amb domicili social a la seu de la Falange de la Plaça Lesseps. Van ser vint anys de supervivència coartada, de respiració assistida. Fins que a punt d’estrenar la dècada dels 80, Gràcia va començar a despertar d’aquella letargia, tot bevent de l’energia de la seva festa.

Igual com passa ara, l’associacionisme va servir com a motor per a la cohesió social del barri, amb uns veïns decidits com mai a reconquerir les llibertats perdudes. El dret de vot n’era el paradigma. Amb la recuperació de la democràcia, els moviments culturals graciencs van arremangar-se per ressuscitar la Festa Major amb tot el seu esplendor.

Amb el pas dels anys, el treball en equip s’ha mantingut com l’essència de la festa, una cooperació veïnal que juga un paper clau com a factor d’integració, que reforça el sentiment de pertinença i d’arrelament. De fet, amb l’envelliment progressiu de la població les comissions de cada carrer han adoptat un nou rol imprescindible, el de cura i acompanyament de la gent gran que viu sola al barri.

Amb tot, assolida la maduresa, sobre Gràcia i la seva festa sobrevola un nou fantasma. Ara l’espectre ja no duu bigoti, ni alça enlaire la mà dreta. Ara la mà se la fica a la butxaca i hi busca la cartera. Ara el fantasma no es diu Franco, es diu gentrificació. O especulació immobiliària i expulsió veïnal, per ser més gràfics. És la crisi dels 40.

, ,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *