Celebratiu joc de Hollywood

per Joan Millaret Valls

Quan es compleixen 25 anys de la Palma d’or a Canes per Pulp Fiction (1994), ens arriba la novena pel·lícula de Quentin Tarantino, Érase una vez en… Hollywood. Es tracta d’una particular i encesa oda al cinema ambientada l’any 1969 en l’entorn de Hollywood, coprotagonitzada per una estrella de segona de la televisió, Rick Dalton (Leonardo DiCaprio), i el seu inseparable amic, Cliff Booth (Brad Pitt), que li fa de xofer i, també, de doble en les seves escenes d’acció. Es tracta d’una història de ficció cinemaníaca inspirada, en bona mesura, en l’estreta relació de Burt Reynolds i el seu doble de les escenes de risc, Hal Needman.

Rick Dalton i el seu doble viuen en un reduïda bossa de glamur feta d’èxits limitats, sempre a l’ombra del cinema de gran format; món que es troba en plena transformació, tal com posa de manifest el productor de Rick, Marvin Schwartz (Al Pacino). El director de Reservoir Dogs (1992) porta a terme el que és, sens dubte, la seva aposta més metacinematogràfica, un film absolut de cinema dins del cinema. Tarantino fa el seu sentit homenatge a una època crucial del cinema mostrant les seves cartes conegudes, ja sigui la seva debilitat pel cinema impur o la reivindicació entusiasta del paper dels dobles, la cara B de Hollywood, com deixava palès a Death Proof (2007).

Reescriu l’any cinematogràfic de 1969 a Los Angeles amb nostàlgia i calidesa, omplint el seu monumental film, prop de tres hores de durada, amb divertides picades d’ullet, que abraça des de Bruce Lee a Steve McQueen. Tarantino es fa ressò també de la psicodèlia dels anys hippies i s’ocupa d’una de les seves derives psicopàtiques, la secta liderada per Charles Manson. Així la seva carta d’amor al cinema conté diverses històries creuades, unes extretes de la pròpia mitologia del cinema i les altres inventades al seu caprici. I és que Tarantino proposa en aquest film celebratiu del cinema una nova ucronia com plasmava a Malditos bastardos (2009). De carregar-se a Hitler en una missió especial ara torna a reinventar la història al seu gust i canviar per complert el sentit de la macabra matança de Charles Manson i la seva banda d’acòlites. Tarantino proposa així un desenllaç alternatiu i festiu al salvatge assassinat de la dona embarassada de Polanski, Sharon Tate (Margot Robbie), i dels seus amics. Tot i les lloances rebudes, l’espectacular i dilatat fresc cinematogràfic de Tarantino té baixades d’interès i força moments d’ensopiment. Però queda una vistosa excursió cinèfila als 60’ farcida de cites i referències múltiples.•

,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *