L’aigua que tot ho cura

per Silvia Manzanera

És, literalment, un llogarret perdut enmig d’un lloc que no reconeixem com el nostre hàbitat natural, que no desitjat; tot és verd, tot són cases, se sent el brunzit molt intens dels insectes i des la finestra veiem hórreos en lloc d’una autopista. És la Galícia profunda, però tenim wifi, això sí, i amb això calmem les feres. És la Galícia dels poblets on tots es coneixen perquè bàsicament venen de la mateixa família, així ens ho expliquen els nostres veïns d’allotjament, també veïns i familiars de Carballal, preciós poble que pertany a Rairiz de Veiga però que té un nom molt més bonic: carballo vol dir Quercus robur, roure. I roures imponents és el que veiem quan venim cansats després de recórrer castells i rememorar històries de conquestes al lloc on es diu que va néixer Portugal, a Guimaraes, així que passar la frontera i caure en un indret net de turistes i ple de roures és un respir. 

No sabem si la parella que ens acull és típica però sens dubte ens semblen particulars: viuen de treballar la terra de manera ecològica i mantenen una batalla sense treva contra la mala gestió dels purins d’una indústria, la dels porcs, que no té límits. Veuen com la terra es mor i la llei no està de la seva part. Truquen a portes, fins i tot les de Europa, però a l’altra banda no escolten els pagesos que busquen escletxes a la llei del mercat. Fan el que poden. Són proveïdors de cooperatives de consum a Barcelona. Al Manuel li encanta que parlem en català, tant com fer mel. És de família d’apicultors i la seva filla, Aroa, ha volgut seguir la tradició. Ella és precisament qui ens recomana que anem a sopar a l’Arca de Noé, un bar musical de Vilar de Santos, a vint minuts de casa seva, i que resulta que l’any passat va quedar entre els tres finalistes del premi Martín Códax a la millor sala de concerts de Galícia, compartint candidatura amb el Garufa Club de A Coruña i el Contrabajo Club de Vigo. També està perdut en el no-res. Deu ser que la gent dels llocs perduts del món també tenen gust musical, no només a les capitals de província. Ens queda molt de món per recórrer. La nit que hi anem no hi ha concert, llàstima no enganxar Xoel López, però hi ha karaoke i tothom canta molt bé.

Tot i que estem encantats de tenir només arbres i connexió a internet com a màximes distraccions, els nostres veïns ens animen a fer algunes visites d’interès. Som a la província d’Ourense, el paradís de les aigües termals. Així que fem una excursió a Aquis Querquennis, un complex arqueològic romà a tocar del riu Limia. Allà es van descobrir unes termes naturals que també són tot un descobriment per als nens. I per als portuguesos, que els hi encanten. A partir del moment en què els petits (nostres) proven la combinació d’aigua bullint i aigua gelada no hi ha marxa enrere i comença la caça de tots els espais d’unes aigües que tot ho curen. I la majoria, públics.•

,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *