La caiguda del cavall de l’1-O

Foto: Joanna Chichelnitzky (Fotomovimiento)

per Ignasi Fortuny, periodista

Cada generació té la seva caiguda del cavall. La fi de la innocència. Una patacada que et transporta de sobte a l’asfalt comú governat, repartit i dirigit per tota mena d’elits i autoritats. Aquestes darreres setmanes les protagonitzen els fills de l’última caiguda del cavall, els de la generació de l’ú d’octubre. I hi ha qui es mira amb estupefacció les edats, les caputxes, els enfrontaments amb la policia. Policia que és el símbol i l’eina final d’un Estat que han vist impassible durant anys. Són joves que no han conegut el diàleg polític, ni l’empatia ni gairebé la comprensió. Sí que han topat, en canvi, amb el menyspreu, la repressió, la burla. Sense anar més lluny, van veure que anaven “a por ellos” i ho van complir. Què pot generar tot això?

El nou xoc amb la realitat, ara amb la sentència del ‘procés’ i la indefinició del joc polític, els ha refermat com a actors mentre els seus anteriors deambulen sense saber molt bé (sent generós) cap on es dirigeixen.

Aquesta és la mateixa generació que venia trontollant amb la perspectiva del no-futur generat per les tres grans crisis comunicants: l’econòmica, la social i la política. També els que van veure com l’1-O les forces de seguretat de l’Estat entraven a la força a les seves escoles, un element clau per aquesta revolta juvenil. Per molts d’ells, segurament, l’aula és l’únic espai comunitari. Un lloc, que van veure profanat l’1-O, on fomentar el debat i compartir idees. Si volien convènce’ls: no sembla que fos la manera ni el lloc. I sembla evident que la condemna d’aquells fets, més enllà d’ideologies, va ser clara entre ells. No són pocs els joves que no es presenten com a independentistes a les protestes. Potser té més a veure, doncs, amb la lluita per un futur digne i lliure.

Són fills d’una època, a més, de noves eines i apoderament en molt àmbits al mateix temps que hi ha un retrocés en les llibertats. L’autoorganització juvenil, sempre existent i sovint perseguida, creix i es multiplica en xarxa.

A tot això, ara, dos anys després de l’1-O veuen com el pacifisme proclamat pels seus predecessors (moltes vegades caricaturitzat, ridiculitzat) ha estat condemnat. Això se suma a la decepció de la promesa de tenir-ho “a tocar”, “a la punta dels dits” o “aquesta serà l’última Diada autonòmica”. Una il·lusió trencada que comporta una renuncia de l’ideal. Una renuncia a la que potser els han obligat. De sobte, ens trobem en un context i una situació de recerca desesperada per canviar les coses sense res escrit ni dissenyat.

I, de tot això, es desprèn la paraula que aquests dies sobrevola pel carrer i s’escampa entre els joves: “autodefensa”. Una paraula que inclou que algú t’ha colpejat primer, la reacció a vàries plantofades.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *