La guerra interior d’Unamuno

per Joan Millaret Valls

Alejandro Amenábar torna a les nostres pantalles amb la cara coproducció espanyola-argentina Mientras dure la guerra, sobre la figura del pensador i escriptor espanyol Miguel de Unamuno. No es tracta d’un film biogràfic a l’ús sinó que aprofundeix en el seu ambigu, contradictori i polèmic posicionament a partir del cop d’Estat del 1936 contra la República Espanyola.

Unamuno es va caracteritzar per una evolució ideològica canviant. De republicà convençut va passar a arrenglerar-se amb els militars aixecats. Però des del moment que Salamanca esdevé zona nacional, Unamuno tornarà a replantejar el seus posicionaments davant la barbàrie feixista. El film fa una esplèndida dissecció de la constitució de l’Aixecament Nacional, amb les seves diverses forces i faccions en joc, mentre es va instituint progressivament a Franco com a cabdill de la creuada nacional-catòlica. Amenábar aquí juga molt bé les cartes de mostrar la intersecció entre la figura de Franco i Unamuno, dos camins en paral·lel que es troben en diferents ocasions, fusionant-se i repel·lint-se. Cal lamentar, en certa mesura, que un esforçat Karra Elejalde no acaba de congeniar massa amb el paper del filòsof i el seu trasbals interior. D’altra banda, ens trobem amb una interpretació d’alt risc d’Eduard Fernández del militar fundador de la Legió, el mutilat José Millán-Estray, pura caricatura en sí mateix, interpretació de la qual en surt reeixit.

I per damunt de tot caldria destacar el difícil paper de Santi Prego en la pell de Francisco Franco, una de les millors interpretacions que s’han vist mai en cinema del cabdill, plena de matisos, en què sap extreure el costat més maquiavèl·lic, metòdic i cínic del personatge tot i el seu posat d’home aturat, que inspirava ben poca cosa, sense aparent fusta de líder.

Més enllà de polèmiques mediàtiques i polítiques, cal apuntar que Amenábar manté un esperit conciliador, tot i certificar sense embuts la deriva dictatorial que prendria l’Aixecament Nacional. I òbviament preval la identificació d’Amenábar amb l’erràtic i humà trajecte ideològic d’Unamuno, especialment amb el discurs final a la Universitat davant els feixistes en el clímax dramàtic del film, preàmbul a la imminent mort del filòsof, destituït per segona vegada al capdavant de direcció de la Universitat. I com passa sovint quan surten a passejar els fantasmes de la Guerra Civil, cada cop resta més ben palès, malgrat la distància, els paral·lelismes amb l’actualitat espanyola, en què resulten ben propers tics, maneres, lèxic i retòrica del nacionalcatolicisme.

,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *