L’anunci de Marcilla

per Albert Balanzà

Són els habituals vint segons que no mira ningú però que se’t van clavant al cervell. Un anunci de cafè mòlt. Uns pares decideixen canviar de casa per estar a prop dels fills en un país nòrdic, i sort en tenen del cafè que els porta records. A mi sempre m’ha fet plorar aquest anunci; m’ha semblat el retrat duríssim d’una generació, mentre penso en el nostre Èric a Islàndia i la plantofada que ens va clavar en una de les seves contraportades quan va preguntar-li als alcaldables: “Teniu pensat que tornem?”. L’Èric demanava una proposta que estimulés el retorn de milers de joves que van haver d’emigrar per la manca de perspectives econòmiques, la generació perduda.

Avui aquella condemna del mileurisme sona a música celestial per a molts joves que encara no han marxat, no a Catalunya sinó a massa racons de món on ningú para els peus a la fórmula neoliberal de rics-cada-cop-més-rics i pobres-cada-cop-més-pobres. Ho deia una pancarta en una manifestació ja fa més d’una dècada: “pagar 600 euros per un lloguer és violència”. Avui hi hauria castanyes per trobar aquest preu. Ho veiem també a Xile: 700 euros de sou de mitjana. A l’Argentina en cobren uns 500, i aquesta setmana llegíem que creixen les grans fortunes.

El periodista Stefan Simanowicz ho llistava l’altre dia en un tuit: hi ha mobilitzacions massives, a més d’aquests països i a casa nostra, al Liban, a l’Equador, a Hong Kong, a la Gran Bretanya; a l’Iraq, a Algèria, a Egipte, a Haití, i al Sudan, a Rússia, a Uganda, a Indonèsia, a Ucraïna, al Perú, a Zimbabwe, a Colòmbia, a França, a Veneçuela, a Etiòpia, al Brasil, arreu per l’emergència climàtica… Totes estan liderades per joves, i totes tenen una forta base de problemes socials. L’independentisme, a casa nostra, ha sabut atraure aquests joves. “On ha anat a parar tota la pasta?”, es preguntava Loquillo. Aquesta és la clau de tot. Mentrestant els nostres joves, van tirant pedres i cremant contenidors. “Cremaria 50.000 contàiners per veure els teus ulls brillar”, canten els vallcarquins Montserrat. Potser és l’única manera que als nostres joves els brillin ja els ulls.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *