El vidrer solidari (i solitari) a les inundacions

Van veure les imatges dijous per televisió. Un metre i mig d’aigua inundava els carrers de l’Albi, un petit poble de les Garrigues, famós pel peatge de l’autopista i per tenir fills com el periodista Ferran Casas. El riu Gorg s’havia desbordat per les fortes tempestes i faltaven mans per fer de tot. El Sergi Castellà i la Laura Plana no s’ho van pensar dues vegades: l’endemà divendres van carregar el camió a la porta de la botiga de vidres i miralls que tenen al Verdi 96, i cap a l’Albi. “Vam poder parlar abans amb l’alcaldessa i, amb les fotos que ens va passar, ens vam fer una idea del que necessitaven”, explica el Sergi. La llista de necessitats era llarga però “els valors de la gent ni es poden mesurar ni es poden comptar”, tal com explica en Sergi aquesta setmana a peu de botiga, encara cansat i pensatiu del que va veure a l’Albi.

Van arribar a l’Albi, els va rebre un responsable de l’Ajuntament (amb entrepans i beguda) i no van parar de treballar tant divendres com tot el dissabte. “Els carrers ja eren més o menys nets, però es tornaven a embrutar perquè la gent treia totes les pertinences malmeses, vam haver d’improvisar: tallàvem els vidres sobre caixes de refrescos, però el més greu ho vam poder cobrir tot”, explica. Ara en una casa necessitaven vidres de 40 per 30, més enllà en calia un altre de 2 metres per 50… El més urgent eren les entrades de les cases. “No hi havia res, molts veïns no tenien ni la porta”, afegeix en Sergi.

La resposta de la gent, no cal dir-ho, va estar a l’alçada. “Un senyor li explicava davant nostre a la seva dona: ‘aquestes persones no ens coneixen de res i ens han vingut a ajudar’; va ser molt emocionant”, diu en Sergi. A Gràcia, mentrestant, a la porta de la botiga hi penjaven uns rètols sota el títol SOS La gent del Francolí i amb un text prou explícit pels temps polític que corren: “no trucarem ni esperarem que despengin; picarem a les portes amb la pala a les mans, no farà falta diàleg”. De tornada, en Sergi i la Laura segueixen pensatius: “portem malament que no hi hagués més gent de fora arremangant-se; quan qualsevol compromís, veient el que hi havia allà, era secundari”. Van rebre un sopar espectacular, van tornar amb garrafes d’oli de la cooperativa del poble. Van sortir guanyant. Tots, en certa manera.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *