Realitat i ficció

per Silvia Manzanera

M’he acostumat a viure dues realitats, no sé quant de veritat o ficció hi ha a cadascuna perquè es superposen sovint i en els moments més insospitats. En una d’aquestes realitats deixo cada dia a les nou el nen a l’escola i agafo el metro. Camino el tram de Joanic a la Perla, amb aquella calma que et regala la Vila les primeres hores, quan només les iaies van a comprar i els pares i mares moderns porten les criatures en bici. És una escena amable on no hi ha persones a les presons per defensar idees polítiques contràries a qui té el poder, on els veritables piròmans populars i ciutadans no deixen anar cap bestiesa ni cap policia fa servir “el palito de abollar ideologías”, que diria el mestre Quino. En aquesta realitat vaig al gimnàs i escolto música de Los40 a tot drap mentre aixeco peses i em concentro per respirar amb dignitat. Es veu que aquí són més de Halloween que no pas de castanyada i ens diuen que podem venir disfressats dijous, i que per anar a la classe haurem de passar per un túnel del terror. No ho veig clar. Miro el mòbil com si fos la pastilla de Matrix que em farà tornar al món real però una conversa del grup de famílies de l’institut m’ho impedeix. Són quatre (literal) que estan indignades perquè hi ha vaga d’estudiants -dos dies, de nou- i els professors no fan classe als quatre (literal) que sí hi han anat. A tercer de l’ESO amb l’autorització de la mare o el pare l’alumne té dret a fer vaga. “Però, si són nens de 14 anys que encara no tenen criteri propi, com poden tenir dret a mobilitzar-se? I qui són aquests sindicats d’estudiants, qui els controla?”, criden des de la impunitat del whatsapp. Marxo del grup. Crec que aquest dijous faré zumba amb una capa i dents de Dràcula. Tot molt real.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *