Al meu amic Paco

per Jordi Daura, portaveu del grup municipal BCNxCanvi a Gràcia

El dissabte de la setmana passada m’assabentava d’una trista notícia. La mort sobtada de Francesc Gambús (Paco per als amics) als 45 anys, el qui va ser Conseller Municipal a Gràcia (2007-2011), director general de Relacions Exteriors de la Generalitat de Catalunya (2011-2014) i diputat al Parlament Europeu (2014-1018).

Era molt el que m’unia amb el Paco. Tots dos érem d’Unió Democràtica de Catalunya, demòcrata cristians, catalanistes i profundament europeistes. D’ell en vaig aprendre la constància en la política, el diàleg per arribar a grans consensos, mantenir sempre el cap fred abans de prendre decisions, i sobre tot el compromís, des dels valors humanistes, amb Catalunya i la seva gent.

En Paco era un demòcrata cristià de cap a peus. Un home molt familiar, cristià i el caracteritzava la seva marcada sensibilitat social. Va fer de la sostenibilitat i de l’economia circular el seu estendard durant la seva etapa com a parlamentari europeu. I sobretot, va ser un dels pioners en la defensa del català com a llengua oficial a l’eurocambra.

Per mi va ser un pare polític, un mentor, que va guiar les meves primeres passes en les responsabilitats institucionals. Gràcies al Paco vaig accedir al 2015 a ser conseller municipal al districte. Ell va ser el que em va fer la proposta. Encara recordo les seves paraules: “jo ho vaig ser fa uns anys. T’ho passaràs molt bé i aprendràs el que és la política de debò”. El Paco tenia això, era una persona que li agradava la proximitat amb la gent, estar al carrer, parlar amb tothom. Sempre tenia un somriure.

Una vegada, poc després d’haver estat escollit eurodiputat, li vaig preguntar: “Paco, que tal per Europa?”. La seva resposta va ser fulminant: “Doncs igual que tú. O es que ara i aquí (Barcelona) no som a Europa?”. Les següents vegades vaig canviar la pregunta per “Paco, que tal per Brussel·les?”.

Últimament ens veiem poc. Ell estava molt a Brussel•les per feina, però sovint xatejàvem pel mòbil. Teníem establert veure’ns cada cert temps quan tornava a Barcelona. A vegades ens podíem passar setmanes discutint la data però sempre acabàvem trobant un forat. Quan ens veiem, abans de tot i sense dir res, una forta abraçada. El Paco era així, abraçava molt i ho feia de veritat. Ens passàvem una estona parlant sobre nosaltres, com ens anava la vida i evidentment parlàvem de política. Amb una hora pràcticament havíem arreglat el món.

De les anècdotes que més recordo és quan ell era diputat al Parlament Europeu. Ell em coneixia molt bé. Sovint m’enviava llibres sobre Europa, la democràcia cristiana o el Partit Popular Europeu. Puc dir que tinc una bona biblioteca gràcies a ell. A vegades, arribava a casa i ma mare em deia: “Jordi, ha arribat un paquet per a tu de no se que d’Europa”. Els meus ulls brillaven, sabia que era alguna cosa que m’enviava el Paco. Podia ser qualsevol cosa. Una vegada em va enviar un paraigües enorme del EPP que guardo amb molt de carinyo.

Del meu cor en ploren llàgrimes però vull acabar aquestes línies donant el més sentit condol a la seva família, a la Mireia, al seus fills i als seus pares. Ens ha deixat un polític en majúscules, però sobretot un fill, un marit, una pare, un amic, una gran persona. Et trobaré a faltar amic.

Al cel sia.

,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *