Records de redacció

per Èric Lluent

Les llarges nits de l’hivern islandès serveixen per pensar i recordar, si les vitamines no s’evaporen del teu cos i optes per amagar el cap sota el coixí. Ara que la fosca ens sotmetrà durant vint hores al dia als qui habitem l’illa de l’Atlàntic Nord, poques coses reconforten més que rememorar la primavera gracienca.

Aquella primavera de dotze mesos l’any, d’uns quants anyets a la nostra vida, que tots els graciencs hem viscut amb vint-i-pocs, quan tot era una festa i una descoberta continua i l’espai entre els somnis i la realitat encara era nebulós. En el meu cas, vaig tenir la sort de poder viure la primavera a la redacció de l’Independent de Gràcia, i aquests dies de sol de glaç m’han vingut a la memòria moments que es presenten als ulls clucs com una escena dolça i de temperatura agradable, d’aparença càlida i sedosa. Sí, l’hivern islandès a tots ens afecta, però permeteu-me reviure amb vosaltres aquells records de redacció.

La innocència no és bona companya per als periodistes, però aleshores, cap a l’any 2008, jo en duia la bossa ben plena. Recordo que em sorprenia la força estratosfèrica amb la que l’Albert picava els titulars sobre la maqueta digital del diari, tècnica pròpia d’aquells nois i noies que van aprendre a teclejar en una màquina d’escriure amb rotllos de tinta que només tintaven si enfonsaves la tecla fins les entranyes de l’aparell. Per casa encara en corria alguna a principis dels noranta i jo també he cultivat aquesta dèria tant del carrer la Perla. A l’altre cantó de la taula, la Meritxell, amb aquell rostre concentrat, amb el reflex de la pantalla a les ulleres, maleïnt en silenci les cançons de Sigur Rós que jo feia sonar, una rere l’altra, per l’altaveu del monitor. La Meritxell, igual que l’Albert, t’escrivien una plana en deu minuts. Jo, és clar, me’ls mirava com si fossin extraterrestres.

Recordo que entrava gent per la porta de la redacció a totes hores, a cada paràgraf hi havia algú preguntant o explicant alguna cosa. Això de treballar a uns baixos amb la porta sempre oberta i uns vidres ben grans, a través dels quals no pocs veïns ens observaven amb cara de ‘què fan aquests aquí?’, ens permetia estar en contacte directe amb el carrer. Des de l’àvia agraïda, sempre amb un somriure, que venia a buscar uns quants exemplars, fins el jove emprenyat amb l’article d’opinió que havíem publicat, el reguitzell de reaccions a la publicació del setmanari era especialment intensa cada divendres. Quan publicàvem una de grossa, una d’aquelles portades que sabies que et portaria un parell de trucades o una visita poc agradable, la Meritxell i jo ens miràvem còmplices, jo amb un remolí a l’estòmac, a l’espera de l’inevitable.

Les cigarretes al pati de la botiga Cinemascope del Joan Vall, que aleshores estava al carrer la Perla 29, i les trobades en aquell espai deliciós on anaven a parar bona part dels bohemis i demés personatges estranys del barri, abans que caigués la nit i marxéssim tots cap al bar. De les nits a la barra del Cafè del Teatre i del Cafè Suec va néixer una idea que -aquí ho deixo- s’hauria de repetir. Era l’any 2010 quan l’Independent va fer una mena de concurs dedicat a descobrir el millor combinat de Gràcia, incloent a la selecció des de sofisticats còctels fins al vermut amb sifó (i un toc de gin) de la Vermutaria Lou, que, per cert, va guanyar les votacions populars. Algunes setmanes anàvem uns quants de la redacció a tastar-los; el reportatge era l’excusa, ésclar. D’altres, m’havia d’empassar tot sol els quatre combinats a corre-cuita un dimecres per la nit, abans del dijous de tancament. Sort que en tenia vint-i-quatre! Dels textos també me n’encarregava jo. En aquest cas, la innocència, a l’hora de descriure els sabors del combinats, no era mala consellera. Ho vam passar bé. Des de l’hivern islandès, una abraçada a tots aquells que vau convertir la meva primavera en un càlid record.

,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *