Dir adéu a un animal

per Albert Balanzà

El proper 25 de gener hauria fet 20 anys i només li han faltat cinc setmanes. Però la Mitjons ha deixat de patir i nosaltres hem fet passar la seva salut per davant de l’egoisme i el sentiment de voler retenir-la més dies, més hores, més minuts.

Dir adéu a un animal diu molt de nosaltres, perquè ens posa davant del mirall de l’espècie humana i del valor que li donem a la resta dels humans. Per alguns d’aquests humans, jo no mouria ni un dit, deixaria que patissin, voldria que es morissin fins i tot; res em lliga, ni l’herència educativa religiosa que tots més o menys arrosseguem, amb un sentiment de culpa que impedeixi desitjar la mort d’algú. Però, per contra, som capaços de fer el que sigui, de lluitar, no sé si de matar, per un animal que ens ha acompanyat en les hores més tristes i en les hores més alegres.

La Mitjons, una gata gracienca de 20 anys (130 de persona), se n’ha anat aquesta setmana. No ens consola que ella sigui el rècord absolut de vellesa de la clínica veterinària on la portàvem i on l’han atès a escala humana. Dimarts una primera injecció la va anestesiar i una segona injecció se la va endur. El dia que va caure de matinada perseguint potser un colom cap al carrer Gran, ja fa anys, i es va quedar arraulida a la finestra d’una botiga fins que uns amics la van recollir, li vam preguntar al veterinari: “Què deuria pensar tota aquella estona?”. Resposta: “Res. Els gats no pensen”. Rèplica: “Sí, home!”. La Mitjons ens deixa un buit insubstituïble, i aquesta columna queda, en homenatge.

,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *