Desnonaments invisibles

per Jordi Bes, periodista

Ja no som veïns de Gràcia. Després d’una dècada a la plaça de la Revolució, va arribar la notícia que ens obligava a marxar del pis. “Heu estat uns excel·lents llogaters, no hi ha dubte. Però vull reformar, posar-hi mobles, posar-lo a preu de mercat. Així va ara”, va dir-nos el propietari. El lloguer d’aquell àtic s’apujava a 1.100 euros, un 33% més del que pagàvem (828,50), però sense cap millora a canvi. El que se’ns oferia era marxar. Finalment el fet d’haver pagat puntualment durant una dècada potser degué afavorir que ens deixés un any de marge sense aplicar l’augment, cosa que no ens eximia d’haver de buscar una alternativa.

A aquell àtic per a dos hi vam anar a viure el 2008 gairebé per casualitat. Anàvem a visitar un altre pis de Gràcia, no s’hi va presentar ningú i vam veure l’anunci. No ens imaginàvem que hi estaríem una dècada, però en tot aquest temps el preu havia oscil·lat poc i jo feia temps que tenia assumit que seguiria al barri fins que me n’expulsessin. El bany de realisme que rebo cada dia com a periodista ajudava a alimentar aquest pensament. Ja n’havia explicat moltes d’expulsions i d’intents. Tinc molt present la història de la família Ahmed i d’altres veïns del carrer Lancaster del Raval, un barri amb molta població vulnerable i amb pisos en els quals encara no hi havia dutxa fins no fa tants anys. La família Ahmed patia la pressió de MK Premium, però les expulsions no les promouen només les grans immobiliàries o els fons voltor, com n’anomenen les entitats compromeses amb la defensa del dret a l’habitatge. El propietari de Revolució és un gracienc de tota la vida.

Representa que hem patit un desnonament invisible, que és quan marxes del pis pel teu compte però forçat per circumstàncies no desitjades, com ara un preu inassumible. Molts estudiants vinguts de fora de Barcelona ens havíem instal·lat a Gràcia i molts (si no tots) n’acabem marxant pels lloguers. El llistat d’amics i coneguts que han seguit el mateix procés és llarg. El pis de Revolució encara ha de sortir per llogar. Abans cal reformar. Paletes i agents immobiliaris ja s’hi van passejar en els últims dies abans de mudar-nos. Llavors vaig sentir a dir coses com que el pis és massa petit per treure’n 1.500 euros. La història es repeteix per tot Barcelona. Dos amics pagaven 850 euros a l’Eixample, els ho van apujar a 950 i van acabar traslladant-se fora de Barcelona. El setembre aquell pis va tornar a sortir de lloguer per 1.150 euros i s’ha anat rebaixant fins als 1.000. Ni així es lloga. No serà que s’ha estirat massa la corda?

Ara vivim en un altre barri de Barcelona, després de mesos d’immersió profunda en l’enrevessat mercat immobiliari. Quin remei. Havíem de trobar una solució que ens feia deixar un pis farcit de moments feliços i d’alguns patiments. De Revolució n’hem acabat anomenant la plaça dels 1.100 perquè és el preu mínim habitual de tots els àtics que s’hi han posat de lloguer. No deixo de pensar en les persones que no en poden trobar cap de sortida i es veuen arrossegades en el fangar d’un desnonament. Quelcom tan essencial com l’habitatge, sense el qual no es pot tenir un projecte de vida, deixat en mans de l’especulació sense fi. Fins i tot propietaris particulars s’han apuntat al carro. Es digui Ada Colau, Quim Torra, Pedro Sánchez o qui hagi de venir, jo els pregunto: fins quan pensen permetre que l’habitatge cada cop s’assimili més a un luxe? Així no pot seguir.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *