Jordi Corbera, una mirada diferent a la pintura

per Ramon Casalé Soler

A principis de l’any passat vaig tenir ocasió de comentar el treball de Jordi Corbera (Barcelona. 1965) en aquesta publicació. Va ser amb motiu d’una instal·lació que va fer a l’església de Sant Joan Baptista de Gràcia, a la plaça de la Virreina. Es tractava d’una obra on incorporava una quarantena de peces de petites dimensions en els esglaons centrals que condueixen a l’altar. De fet, l’artista ja havia participat en altres ocasions en aquest espai religiós, però ara en canvi ens ha sorprès gratament amb la recent exposició individual que ha realitzat a la localitat aragonesa de Barbastro, ciutat que sol visitar assíduament.

Es tracta de la mostra Paisatges interiors que s’ha exhibit a la sala Las Escueletas, a través de 15 obres de diferents mides, sent l’única temàtica les parets d’algunes cases de la ciutat, on el pas del temps és el principal testimoni silenciós del que s’ha viscut interiorment. Per això, el mateix Jordi Corbera destaca que són unes “parets de cases derruïdes perquè em semblen d’una gran bellesa formal que recorda la bellesa interior que va haver-hi des de diferents llenguatges artístics”.

El procés de creació de l’artista es centra, per un costat, en fotografiar determinades parets del poble que li interessen per les seves característiques, i per l’altra, plasmar-les després amb la pintura. És cert que la seva assistència al taller de l’artista conceptual Daniel Chust Peters li ha permès copsar i entendre, sobretot, l’espai físic del seu entorn més immediat, per després traslladar-lo conceptualment a les seves creacions, a través de la instal·lació, però en canvi, com hem senyalat abans, ara s’aprecia un inusitat interès per endinsar-se en les infinites possibilitats que li ofereix la pintura, encara que hi hagi “visionaris” que opinin el contrari i declarin que la “defunció” de la pintura és evident. Aquest canvi el considero totalment necessari, ja que li permet expressar-se en plena llibertat, i a la vegada poder exterioritzar tot el que sent dins seu damunt d’una tela.

Aquests paisatges urbans tenen un component que ens recorden conceptes essencials del cubisme i del neoplasticisme, però des d’una òptica molt personal, ja que les seves construccions estan a mig camí entre l’abstracció i la figuració, on el color també esdevé protagonista, amb diverses tonalitats, on apareixen gammes neutres i primàries. En totes elles l’artista aconsegueix despertar l’atenció de l’espectador, amb pintures d’un marcat accent expressionista, on els aspectes emotius i passionals esdevenen claus per entendre el veritable significat d’allò que contemplen els seus ulls són simplement uns murs que separen l’interior de l’exterior, sinó que són vestigis d’un passat no molt llunyà, però que representen la història d’un poble o d’un territori concret. Tot això ho sap plasmar perfectament Jordi Corbera amb els seus “paisatges interiors”.

, ,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *