La frontera

per Valentina Baratti

Primer dia de l’any, deu del matí. Frontera entre els Estats Units i Mèxic, costat Pacífic. Una postal perfecta sinó fos per la barrera de tres metres d’alçada clavada a la sorra. Les darreres barres d’acer oxidat acaben en les aigües fredes de l’oceà. Una imatge tràgicament poètica; això vaig pensar mirant les gavines volant lliurement d’un costat a un altre.

Dos vegades per setmana, en horari restringit, els mexicans que viuen al costat americà poden viure poden veure a la seva família des de les reixes, sense poder intercanviar cap objecte, diners, i per tant, contacte. Amb excepció del Dia de la mare, quan les autoritats dels Estats Units obren la porta perquè les famílies puguin abraçar-se. La porta de les abraçades, així l’anomenen. Però no era el dia de la mare, i la policia de migració s’atorga el poder de tancar el pas per impedir el retrobament entre familiars.

Així se li va ocórrer a Raúl, un vell entranyable, que necessitava entregar uns diners a la seva dona per pagar-li els medicaments. Amb el que no comptava Raúl era amb les pluges que havien caigut eels dies anteriors i que van inundar tot el camí. Per això vam decidir deixar el cotxe i anar caminant els últims dos quilòmetres. La filla del Raúl li estava esperant a l’altra banda però el policia, sense baixar de la camioneta, no li va deixar apropar-se a la tanca. Raúl ens va mirar amb un somriure i va reprendre el camí. Sense queixar-se, amb la resiliència que aprens a la frontera, ens va dir: “fue buena la caminata, sí?”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *