‘Contes breus, brevíssims, d’escletxes i atzucacs’

per Elena Gavarró, escriptora

Ho confesso. En algun moment he tancat el llibre. Perquè són contes que no es poden llegir seguits. Perquè són contes conceptualment una mica densos, contes que et fan pensar. Després, però, passat un temps, en algun moment l’he tornat a agafar i he continuat llegint.

Es tracta d’un recull de narracions breus que conviden a pensar sobre diferents aspectes de la vida social, de la vida personal, de diferents vessants del nostre entorn. L’autor, Roger Sunyer, va enviar el text a algunes editorials, però segurament aquestes no van posar prou atenció en els seus textos (ai, les editorials!, que sovint ni llegeixen el que els arriba!) perquè no ho van voler publicar i l’autor ha provat ara, per començar, l’autopublicació.

Són contes curts, en general ràpids, moltes vegades sense el gran gir final que ara recepten tots els tallers de conte (i que no entenc per què tots han de respondre a un mateix patró… tindrà alguna cosa a veure-hi la globalització?, de vegades em pregunto). I si és cert que en al principi en alguns contes el plantejament podria haver estat més escadusser, cap al final, l’estil es torna més polit, més directe a l’essencial.

Un autobús ple d’escriptors que va a viure experiències per després convertir-se en grans escriptors –amb un personatge esparverat per la casualitat–, un Sant Jordi que no té res a veure amb la història que s’explica en l’actualitat (i que tot ve de com s’han anat tergiversant els fets inicials), un comptable obsessionat a comptar-ho tot, fins i tot els petons o el sexe amb l’estimada que, tal com es temia, fa que li surtin els números en negatiu, i haurà de fer canvis a la seva vida… I podria continuar esmentant-ne d’altres. Realment hi ha contes molt enginyosos i ben construïts. Sunyer és sociòleg, i segurament això ho porta a la sang, perquè almenys això traspua quan explica els fets, quan convida a la reflexió, quan convida a pensar sobre coses –que ara amb tota la immediatesa del món actual sembla que ens hem quedat orfes d’aquesta mena de reflexions. Bravo, Roger Sunyer. Des d’aquí vull animar-lo a ell i als altres escriptors com ell que ho tenen molt difícil perquè les editorials s’hi fixin, perquè no surten a la tele per qualsevol motiu, no toquen un tema de moda o no tenen encara un nom fet en aquest àmbit, i els vull animar perquè continuïn el seu treball constant i valent amb tota l’energia possible. Segur que, ni que sigui alguns, aconseguiran donar-se a conèixer. Potser algun dia els ho agrairem.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *