Tornem als balcons

per Èric Lluent

Fa uns anys escrivia en algun racó de l’Independent que els balcons de les cases havien estat els blogs del segle XX, aquell espai personal amb façana pública des del qual comunicar idees al món. Des de la quarantena voluntària a Reykjavík -aquí són molt moderns i avançats i han decidit que el millor és deixar entrar turistes de zones d’alt risc sense cap mena de control-, haig de dir que enyoro els balcons que aquests dies a Gràcia han esdevingut, de nou, l’espai comunitari per excel·lència. Aquell indret estret i de vertigen quotidià des d’on vam dir No a la Guerra, des d’on vam cridar contra la violència policial de l’1 d’Octubre, des d’on ara diem que visca la sanitat pública i que caiguin els Borbons!

Parlo en primera persona del plural perquè, tancat en aquest habitacle de l’Atlàntic Nord i connectat permanentment a les xarxes, em sento molt més a prop de Gràcia que no pas del meu país de residència, on el govern ens demana als treballadors del sector del turisme -la majoria migrants- que ens juguem la salut pel bé de l’economia, és dir, pel bé dels que tenen les fortunes a Panamà. Si mai no vaig creure en la revolució dels víkings, aquella resposta suposadament més social i justa a la crisi de 2008, no em pregunteu ara, perquè el cabreig és monumental. 

Però parlàvem de balcons. Al pis on visc ara no tenim balcó, tan sols unes finestres ben petites, per airejar la casa i perquè entri el gat. En alguns edificis més moderns i algunes cases unifamiliars sí que en tenen, de balcons, però el significat, el rol social d’aquests, no és ni de bon tros el mateix que a la vora del Mediterrani. 

Veient l’activitat que hi ha als balcons graciencs aquests darrers dies, amb música en directe, dinars a tocar de la barana, mostres d’agraïment i de protesta, em venen a la memòria tardes d’estiu senceres assegut al terra del bacó del carrer Vic, comptant els coloms que volaven a l’alçada d’aquests primers pisos graciencs que, veritablement, són tercers, i jugant amb el veí de l’edifici del davant a passar-nos, d’un costat a l’altre, avionets de paper. A causa de l’elevat índex d’avions que anaven a parar al bell mig del carrer, vam acabar desenvolupant un sistema per assegurar-ne l’èxit: un cordill a la cua de l’avionet que, un cop lligat a la barana, permetia recuperar-lo en el més que probable cas que l’operació acabés sense èxit.

Els balcons també serveixen per a contemplar la vida, i aquests dies segur que molts la repensen. Seguir la quarantena no ha de ser incompatible amb una actitud alegre davant la vida -i la mort-, en lloc d’empetitir-nos pel fet d’haver de reconèixer que un virus minúscul, invisible, ens pugui acompanyar cap a la tomba més aviat del que pensàvem. Perquè és quan observem la possibilitat de la nostra pròpia mort que la vida esdevé quelcom gran, únic, inaturable i irrepetible. No es tracta de comprar el relat de la felicitat perpètua -el món en el que vivim és una bona merda-, sinó de trobar el temps adequat per pensar que de vida només n’hi ha una i que faríem bé de cercar el camí propi.

En dies difícils i -aquests sí- històrics, la distància per als que vivim a l’exili econòmic torna a evidenciar-se. Sempre que la ciutat viu moments durs penso que és injust ser tant lluny i no compartir l’experiència amb els meus. En tot cas, l’Indenpendent mai no falla, i aquí hi és, un divendres més, vinguin les crisis que vinguin, demostrant als graciencs que la vida continua. Gràcies a tots i totes les que heu fet possible aquest número. Ens en sortirem, i tant.

,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *