Coratge, Lely, coratge!

per Albert Benet

L’anunci inicial de jugar el derbi contra l’Horta a porta tancada va aixecar molta polseguera entre els seguidors escapulats. Alguns socis van reclamar que el partit és jugués amb públic bo i argumentant que no suposaria cap perill per al contagi del Covid-19. D’altres seguidors, en canvi, els més essencialistes, van defensar que el futbol no té cap sentit sense la presència dels aficionats al camp. Finalment, però l’adveniment de la pandèmia, que alguns van menystenir i ignorar, va obligar la FCF a suspendre totes les competicions. A reveure, futbol.

Coincidint amb l’aturada de les lligues i confinament a les llars, Netflix ha estrenat The English Game, un retrat del qui fou el primer jugador professional del futbol britànic, l’escocès Fergus Suter. La sèrie palesa també la lluita de classes de l’Anglaterra de finals del XIX i la importància que el futbol va començar a tenir entre els obrers ja des del seu inici. El film pronostica que el futbol esdevindrà la vàlvula d’escapament setmanal per a milers de persones: una pràctica pseudoreligiosa nova.

Més de cent anys després, la fe es manté viva en milions d’obrers. Al Regne Unit i arreu. També a casa nostra: Gràcia. L’Aurelio Rodríguez (Verín, Ourense, 1967) manté viu el perfil del seguidor clàssic; l’Europa és la seva veritable passió. Ha convertit el Nou Sardenya en l’extensió del seu pis del carrer de les Camèlies. Allà li trobareu fent el got amb els seus amics de la penya Els cavallers europeistes o participant de la tertúlia que els senadors del club fan cada tarda a Ca la Chus. Al Lely, així el coneixem tots, li agrada vestir sempre alguna peça de roba amb els símbols del seu club, com fan els seguidors britànics. Al barri tothom sap que ell és de l’Europa. No se n’amaga sinó que en presumeix. El blanc i el blau també són els colors del seu ídol d’infantesa: Luís Miguel Arconada (Porter mític de la Real Sociedad i Trofeu Zamora 1980, 1981 i 1982).

Des de fa un mes, però, en Lely no pot endinsar-se al seu temple escapulat ni baixar carrer de Sardenya avall per a anar a la seva feina del carrer de Taxdirt (Cafès Ros). La causa, el traumatisme cranioncefàlic greu que va sofrir a la mitja part del Cerdanyola-Europa del passat 23 de febrer.  Un desmai sobtat va fer que caigués desplomat enrere i rebés un cop fortíssim a la base del cap, segons testimonis presencials. Va acabar ingressant a l’hospital de Sant Pau, on va haver de ser operat d’urgència uns dies més tard. 

Ha passat dies a l’UCI però se n’ha sortit. La seva lluita ha estat molt dura. Per a ell i sobretot per a la seva família, molt implicada en la vida social i esportiva del club. La seva esposa, Eva i la seva filla, Laia, són romeves dels Ben Plantants del CE Europa. I son fill gran, Marc, és un dels entrenadors dels equips de base europeista. Tots quatre han fet pinya per a superar la situació. A banda de la família, en Lely ha tingut el suport dels seus amics i consocis, com l’inseparable company de batalles Víctor Pastor, qui el va acompanyar en tot moment el dia del desmai.

Des de l’endemà de la caiguda, Ca la Chus va esdevenir la centraleta que anava informant de l’evolució mèdica de l’Aurelio. D’aleshores ençà, cada bona nova ha estat celebrada com una victòria de l’Europa. Els watsaps ens han apropat a ell de la mateixa manera que els telegrames va informar els seguidors del Blackburn de la victòria del seu equip contra l’Old Etonians aquell llunyà 1882, que avui ens recorda Netflix. 

“Aquí estic, a casa. Descansant i donant curro”, diu el seu darrer missatge. Sap, però, que quan la pandèmia passi encara haurà de fer una rehabilitació llarga. Coratge Lely!

,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *