Confinament al quadrat

per Josep Maria Contel, historiador

Són les onze de la nit i pel carrer no passa ni una ànima, bé la fotografia també podia haver-se fet a les 4.00 hores de la matinada, malgrat aquest joc de paraules no ha estat així, eren les 11.00 del vespre d’aquest dimecres al carrer Verdi davant dels cinemes, un dia de la setmana en què habitualment el carrer vull de gent amunt i avall, de cinema, de bars, de restaurants oberts, de recollida selectiva de mobles, de vida, de molta vida, en canvi avui, com fa més de deu dies, el rellotge s’ha aturat, com el dia de la marmota, revivim aquesta solitud cada vespre, bé, si només fos a la nit, potser podríem donar les gràcies. És una solitud que es perllonga minut a minut al llarg del dia i que ens té confinats a les nostres llars.

Ara bé, si tant sol fos això, potser podria baixar al carrer a passejar carret de la compra, anar a posar benzina o anar a fer l’imbecil a qualsevol lloc. Doncs no, com a les set plagues, des de fa deu dies a sobre estic, estem també en quarantena pel virus.

Encara em ressonen les orelles, quan un amic meu em va trucar per avisar-me que la Montse, la meva dona, havia estat exposada al contagi. Llavors que hem de fer?, vaig pensar, restablert el seny, i després de cercar les pautes a seguir dictades via telèfon des del CAP, mudarem les nostres conductes quotidianes en aspecte sanitari i higiènics, fins aquí cap problema, cali fer vida normal.

Però que és fer vida normal? A banda d’intentar fer teletreball, que podia fer més?, afortunadament aquests dies tant per xats, com per correus o per la premsa, tothom intenta entretenir-te, potser sóc raret, em costa molt i quan dic molt, és molt prestar atenció hores i hores a la pantalla del meu ordinador portàtil, d’intoxicar-me de notícies i de fake news o de donar la barrila a tort i dret, entre posar-te el termometro, netejar la tapadora del wàter després de cada servei o comptar els dies que porto en quarantena, els reals i els que em toquen.

Per sort puc gaudir del balcó, una atalaia que a banda de veure les meves plantes, em permet descobrir les cues que hi ha davant del supermercat, l’anà i venir de la gent, els giravolts dels cotxes policials i també molt important escoltar el que moltes veïnes i veïns fan per recordar que estem vius, concerts i audicions de música, aplaudiments d’agraïments, etc.

Tot plegat mentre visc empeltat en la pandèmia, un moment en què em permet recordar i reviure, algunes de l’epidèmies del segle XIX, que vaig analitzar durant les meves investigacions sobre la festa major de Gràcia; la de la febre groga que va assolar la ciutat de Barcelona la tardor de 1870, curiosament aquest any es compleixen cent cinquanta anys, o la darrera epidèmia de colera que patí la ciutat l’any 1971, si, no m’he equivocat, segur que molta gent ja no ho recorda.

De tot plegat he après una cosa, que totes les epidèmies han acabat un dia, per tant la que estem vivint també finirà, però com totes deixarà una estela de difunts, molts dels quals mal acomiadats i que finalment només seran números de diferents estadístiques. Com a mínim, les víctimes del segle XIX enterrades en fossa comuna al cementiri de Poblenou, tenen unes plaques que les recorda.

Mentre jo, els de casa, comptem les hores de la nostra quarantena.

,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *