Confinats

per Pere Martí @peremarticolom

No em queixo. És el que diuen que s’ha de fer, tot i que ningú sap exactament com es para això. Per tant, tancat a casa. Només surto per comprar queviures, i pa, al meu forn preferit de Providència amb Massens. No penso renunciar al pa. Hi vaig disfressat, com a les pelis de grans desastres, amb mascareta i guants. Per mi, però sobretot pels altres, perquè no sé si estic infectat, però no vull infectar a ningú. I menys a la gent que cada dia aixeca la persiana i et regala un somriure per sota la mascareta. Uns minuts de vida normal. Van a preu d’or. 

No hi ha herois. El paki de davant de casa resisteix obert, ben proveït, però no surt per la tele, malgrat estar exposat, malgrat estar a la primera línia del front. A ell li compro totes les birres que no em puc prendre amb els amics, al bar, o, ara que ve el bon temps, a les terrasses de les nostres places. Les terrasses sempre seran nostres, sobretot ara que hem perdut els carrers. Estem perdent moltes coses. Els amics per Skype són diferents, incomplerts, falta alguna cosa. A l’ànima li costa molt viatjar per les xarxes, i els sentiments s’hi perden.

Hi ha gent que perd els avis, que cauen com a mosques, els pares, algun amic o amiga. En cauran molts més. És difícil d’empassar-se la musiqueta que tot acabarà bé. No saben quan, ni quants serem, si tindrem feina, si cauran molts comerços del barri, si l’Antonio i la Carme de la floristeria d’Escorial amb Travessera de Dalt tornarà obrir. Esperem que sí, hem de tenir força, ens hem d’ajudar, perquè quan tot això s’acabi, tinguem memòria del que ens han fet i que res continuï igual. Volem més bates i menys uniformes, més mestres i menys policies, i menys polítics que amaguen la seva incompetència darrera l’exèrcit. Aleshores sí que haurem de fumigar, perquè quedi tot ben net i polit.

,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *