Reflexions en confinament

per Albert Vilardaga

És indubtable que estem vivint dies que sortiran als llibres d’història, si tot va bé hi haurà temps de sobres per analitzar les coses que s’han fet bé i les que no, però fa dies que tinc el dubte de com ho estem vivint individualment. Cadascú a casa seva està tenint temps per pensar, per reflexionar i per canviar coses del dia a dia a les que ens havia portat la rutina habitual que avui tant enyorem. L’altra possibilitat és haver pitjat el botó de pause, i que quan sortim al carrer tornem a pitjar el play, però és una opció molt simplista.

Un amic em deia: potser aprenem que podem viure amb menys. Suposo que al món li faríem un favor, i també ens el faríem com a societat, però sincerament no sóc massa optimista amb això passi. De fet penso que un cop més no tindrem memòria, que passarà el temps i que pràcticament recordarem més la crisi econòmica que està venint, que no pas la crisi de salut que estem vivint, que trist.

Aquests dies també han servit per comprovar que estem sobreconnectats, que estem aïllats i al mateix temps en contacte permanent (menys físic). També per valorar tot allò que era normal que potser hem de valorar una mica més: Anar al cinema, al teatre, sortir a córrer, a passejar, a prendre una cervesa a un bar, a dinar a un restaurant, passar un cap de setmana a Menorca, o una setmana a Nova York. No dubto que quan puguem ho tornarem a fer, però només espero que ho valorem una mica més del que ho fèiem. Mentrestant, cuidem-nos. 

Per últim, també he pensat com hauríem viscut una situació semblant uns anys enrere, i no fa tants, sense telèfons mòbils o sense internet…seria curiós.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *