Proxèmica

per Èric Lluent

Va ser l’antropòleg Edward T. Hall qui va encunyar el terme proxèmica l’any 1963 per referir-se a l’estudi de les maneres com la gent estructura i utilitza l’espai en el procés d’interacció. Hall va dedicar bona part de la seva vida a estudiar les distàncies personals que mantenen diferents grups quan interactuen amb altres persones segons el seu grau de coneixença: desconeguts, coneguts, amics, familia. Per exemple, les distàncies que guarden un veí de Reykjavík i un altre de Gràcia si un desconegut els pregunta quelcom a la parada d’autobús són diferents. Les raons d’aquesta realitat són culturals, costums adquirits en el procés d’aprenetatge, que condicionen la percepció de l’espai més proper fins al dia de la nostra mort.

Parlo d’antropologia per explicar la dificultat afegida que crec que suposa per a persones nascudes al Mediterrani mantenir la distància de seguretat entre subjectes per tal d’evitar la transmissió d’un virus en temps de pandèmia. Comparo els dos hàbitats que conec, Gràcia, on vaig néixer i créixer, i Reykjavík, on visc des de fa quatre anys. Les comparacions entre aquests dos territoris s’han de fer amb molts matisos, ésclar. A Reykjavík, la densitat de població és baixa, i a Gràcia, tot el contrari. A Gràcia utilitzem el transport públic, ja sigui l’autobús o el metro, i a Islàndia no hi ha un ni un metre de ferrocarril i l’autobús és cosa d’infants i adolescents, universitaris, gent gran i treballadors migrants sense cotxe -la rara avis que més incredulitat produeix als locals.

A l’illa de l’Atlàntic Nord, les aglomeracions al carrer són cosa d’un parell de mesos d’estiu -si fa sol-, i a casa nostra, tot l’any trobem una excusa per apropar-nos els uns als altres. D’altra banda, les conseqüències de la Covid-19 a Reykjavík i a Gràcia tenen poc a veure, doncs aquí dalt la cosa sembla que ja està sota control -després d’un intent d’immunitat grupal que, per sort, no els va sortir bé, i una xifra de morts que és de deu persones en un país de 360.000 habitants- i a Gràcia hem perdut desenes de persones estimades amb el dolor i la impotència afegida de no poder homenatjar-les com haguéssim desitjat. A la nostra vila rebel, els carrers són estrets -i això ens ha fet encara més rebels-, i en canvi a Reykjavík -no parlo només del centre turístic- tot està pensat per al cotxe.

Però més enllà de l’entorn i de les condicions, hi ha un fet innegable: al sud d’Europa ens agrada la proximitat molt més que al nord del continent. Tocar-nos l’espatlla, donar-nos la mà, parlar a cau d’orella, fer-nos petons i abraçades i celebrar que ens ha tocat viure compartint el mateix espai. Prop del pol nord, el tòpic és cert i, en comparació, els seus habitants són més freds i distants que la majoria de nosaltres. I observo des de Reykjavík que per a una comunitat més freda i distant amb els estranys, l’aplicació de mesures de distanciament social és menys traumàtica que per a cultures en què les distàncies curtes són la base de la vida en societat.

Comprenc la preocupació de moltes persones que veuen com les normes sanitàries no es respecten quan la gent surt de casa en aquesta fase de desconfinament, però cal entendre que, si haguessim de complir al peu de la lletra la norma dels dos metres, els carrers de Gràcia s’assemblarien força a un sketch dels Monty Python. No excuso els egoïstes ni els temeraris, però pregunto amb tota innocència: com és possible mantenir aquesta distància recomanada quan el carrer és ple i no s’hi troba fàcilment una escletxa espai-temporal per on esfumar-se?

La proxèmica sovint ha estudiat les dificultats que tenen les persones habituades a mantenir les distàncies quan els toca adaptar-se a un entorn com, per exemple, el mediterrani. Tanmateix, no he sabut trobar textos sobre grups de persones obligades a enretirar-se de l’espai que normalment ocuparien, no ja per qüestions culturals, sinó per protegir la comunitat d’una amenaça vírica. Penso en la societat d’avui com una conjunt d’imants als quals se’ls nega la seva pròpia naturalesa magnètica. Que ningú em mal interpreti; és hora de continuar fent un esforç pel bé de tothom. Però, segons la proxèmica i la meva enyorança, tres mil quilòmetres són massa. Una abraçada des del Nord.

,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *