L’independentisme pragmàtic, un fracàs

per Lluís Bou

L’independentisme pragmàtic ha topat amb el mur de formigó. L’aposta d’investir Pedro Sánchez per intentar una via de diàleg amb el govern espanyol, que tan bé representaven Gabriel Rufián i Joan Tardà, ha resultat fallida. La taula de diàleg era l’emblema d’aquesta aposta però no ha tingut mai contingut, i Sánchez l’ha enterrada amb el gir a la dreta que ha fet cap a Ciutadans.

La majoria parlamentària que va dur Sánchez a la Moncloa ja no existeix, i el govern del PSOE i Podemos ha encetat una via recentralitzadora amb l’estat d’alarma. En comptes de diàleg amb els independentistes, hi ha posat militars, i ha descartat el model alemany de cedir la decisió final als lands, per establir un comandament únic.

Ciutadans serà el suport necessari del govern del PSOE i Podemos, ara que Inés Arrimadas ha tornat a sintonitzar amb els lobbies econòmics. Sánchez s’ha rendit a l’evidència, i intentarà sobreviure així a la crisi econòmica i social de la pandèmia. Ja veurem com ho resisteixen els comuns, embardissats en aquest escenari.

L’independentisme pragmàtic ha acabat amb un balanç migrat. Va investir Pedro Sánchez sense cap condició concreta a canvi, més enllà de dialogar, i ara el líder del PSOE l’ha abandonat a la cuneta un cop usat per arribar al poder. I sense ni un bri de diàleg.

Ja ho deia Kant. “No us heu de permetre hostilitats en una guerra (un conflicte) que facin impossible la confiança recíproca, per quan sigui l’hora de la pau”. Aquesta línia vermella de les hostilitats, vist des de la part catalana, es va travessar amb la repressió i el polèmic discurs del rei Felip VI. I puc convenir que, des de la part espanyola, es travessés amb la declaració d’independència. 

Era evident doncs que, parafrasejant Kant, encara no era l’hora de la pau i que el diàleg fracassaria. Simplement perquè no era real, ni tampoc sincer.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *