“Cal més alfabetització ambiental de la població i coherència política”

Miquel Vallmitjana, membre d’Ecologistes en Acció, és un dels participants de la Primavera Verda amb una xerrada sobre les accions que les diferents entitats i moviments socials estan duent a terme per lluitar contra els efectes de la crisi climàtica. Vallmitjana no amaga la complexitat del repte però també defensa l’alfabetització ambiental de la població i la coherència política per trobar-ne les solucions a una problemàtica cada vegada més visible. La seva intervenció es pot consultar al canal de youtube de l’equipament gracienc. 

La declaració d’emergència climàtica per part de l’Ajuntament el passat gener significa que anem pel bon camí o ja hem fet tard?

És una pregunta difícil. Cert que la resposta fàcil seria dir que és un pas, però que ja fa molts anys que havíem de fer alguna cosa en aquest sentit. I és insuficient, com ja vam dir en el seu moment els moviments socials, però també el nostre paper és el demanar més, som insaciables en aquest sentit. De tota manera, sempre dic més val tard que després.

Perquè la situació reverteixi caldria un canvi de model econòmic i social? Estem preparats per això?

Estic d’acord amb un canvi de model però moltes coses podrien ser semblants però amb un model econòmic diferent. La pandèmia ens ha ensenyat, entre d’altres coses, a valorar la vida per sobre de l’economia. I ara és quan hem de fer les accions necessàries per evitar destrossar més el planeta, perquè la desgràcia serà d’aquí setanta anys. 

Quines accions concretes esteu portant a terme des del moviment ecologista en la lluita contra el canvi climàtic?

S’està actuant en tots els àmbits que podem, des d’incidir en l’alfabetització ambiental, amb un treball de carrer, per explicar a la gent que els mitjans de comunicació de masses, que recordem que no són ecologistes, no expliquen la veritat. No ajuden a conscienciar la població perquè el missatge arriba amb moltes contradiccions. També tenim un paper de responsabilitat amb les administracions, totes elles, fent reunions, esmenes, redactant documents, informes… és la part més avorrida però molt necessària. 

Però sí s’ha notat un canvi pel que fa a la consciència ecològica, oi?

Si mirem uns quants anys enrere, veurem que la situació ha canviat. No recordo la data exacta però diria que ara farà un any que ens vam manifestar més de 100.000 persones a Barcelona, la concentració de caire ecologista més massiva. Això vol dir que, des del punt de vista dels moviments ecologistes, el missatge ambiental té ara un sentit de mobilització. Així que no només es tracta d’alfabetitzar la gent, també cal fer-ho amb els polítics. És que ho veig molt clar, perquè és una situació que se sembla molt a l’època del No a la guerra. Per tant, aquesta pressió s’ha de fer ara. Sí, la consciència hi és, però per altra banda també hi ha la gent que creu que no ha de “pringar” per aquests temes i assegura que seguirà actuant igual; potser és que no és tan ecologista com es pensava. 

I l’administració, també n’ha agafat, de consciència?

L’administració en general (ajuntaments, Generalitat, govern espanyol, Europa…) no està responent com hauria. Perquè no només les reivindicacions van encaminades a que dediqui més recursos a l’alfabetització sinó a que actuï amb coherència; és a dir, per una banda s’aproven mesures per una mobilitat més sostenible, reduint el trànsit per exemple, però per altra s’amplia el port o l’aeroport. Si això es fa, haurien d’explicar molt bé perquè, tot el que hi ha darrera i perquè es prenen aquestes mesures amb tota la transparència i informació.

Hi ha la sensació que les polítiques ambientals carreguen massa al ciutadà i menys a les empreses o grans corporacions amb més poder.

Sí, hi ha la sensació perquè el missatge dels mitjans de comunicació de masses sempre va en aquesta direcció. Crec que l’administració és conscient que la llei de canvi climàtic és de tots els nivells, i s’ha d’aplicar amb coherència. Per exemple, en un debat amb professors universitaris on es va explicar la problemàtica de la crisi climàtica ells asseguraven que certament teníem un problema real, però no veien una solució acceptable, perquè entenen la sostenibilitat dins la situació actual, i les solucions es troben més enllà d’aquest àmbit.

I on les hem de buscar?

El plantejament actual és reduir les emissions contaminants però alhora créixer econòmicament. Hem de veure com canviem aquest objectiu, per tant no només s’ha de treballar a l’àmbit de la política, també en el judicial. La reducció de gasos, que la nova llei que ara s’està discutint fixa en un 50% el 2050 -i això és un repte immens-, no es resol aturant l’economia, sinó passant-nos a les energies renovables o millorant el transport públic, per exemple amb trolebusos (un bus elèctric que va amb bateria). Però compte amb això, perquè sovint les mesures no són acceptades per la societat; mirem les mobilitzacions de les armilles taronges a França, que es va produir per l’apujada del dièsel.

I com fer perquè s’acceptin, tenint en compte que es fan per beneficiar la majoria de la societat?

Amb consens polític, perquè la democràcia és més important. Les decisions que es prenen en consens s’acaben acceptant, però aquí això és complicadíssim perquè la política està molt polaritzada. De tota manera, el problema real és el deute, si no assenyalem que aquest és el problema no trobarem la solució.

,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *