Maria Salvo: “El paper de la dona en la lluita antifranquista no s’ha reconegut prou”

per Carina Bellver

Se’n fa creus que estigui a punt de complir 100 anys després de tot el que ha viscut en un segle, sempre a primera línia de l’activisme polític: la guerra, l’exili, els camps de concentració, l’activisme clandestí a la JSU contra la dictadura de Franco, les tortures, un judici sumaríssim, 16 anys de patiment a diverses presons franquistes infectes… I ara, com a cirereta, el confinament pel coronavirus. Maria Salvo és una supervivent, una dona valenta, intel·ligent, massa moderna per al seu temps, amb uns principis socials i polítics ferms que li marquen el caràcter i amb qui sempre és un plaer conversar. Aquesta vegada, però, la pandèmia global ens obliga a fer-ho per telèfon. 

T’imaginaves que arribaries als 100 anys?

No m’ho pensava pas! És insòlit arribar al centenari i jo mateixa no acabo d’entendre com hi he pogut arribar, després de tantes coses que he viscut. Ara, als meus 100 anys, faig balanç i em sembla que no pot ser que m’hagin passat tantes coses. Però la vida continua! I tinc molt de temps per reflexionar amb calma, en contra de la societat actual, on la gent té molta pressa i on tot es vol ràpid.

I quin balanç en fas de l’experiència acumulada d’un segle de vida?

Penso en tantes coses que he viscut! Li dono voltes a certs moments i m’adono que hi ha decisions i situacions que ara no repetiria o les faria d’una altra manera. Entenc que és normal, per l’edat i per la situació: l’experiència és la mare de la ciència! Ara tinc molt de temps per analitzar la meva vida i treure conclusions diferents. No puc dir que me’n penedeixi de res que hagi fet. Però ara m’adono que no faria coses que abans pensava que eren primordials i, amb la perspectiva dels 100 anys, t’adones que potser no ho eren tant. I em dic: Caramba! Ara ho faria diferent. Però bé, cadascú viu el seu moment i cadascú té el seu moment. 

Només et faltava ara passar un confinament per coronavirus…

Si, són moments complicats per a tothom. Sort que la meva família va decidir treure’m de la residència de Lesseps on hi estava vivint dies abans que es decretés l’estat d’alarma. Ara visc amb els meus nebots, a casa seva i no he sortit al carrer des què es va decretar el confinament. Esperem que tota aquesta situació se solucioni ben aviat. Ara crec que ja he viscut tot el que havia de viure i, sense ser dramàtica, penso que la vellesa és una última etapa desagradable, perquè té un camí molt llarg. 

La teva vida ha estat marcada per l’activisme polític antifranquista. Creus que s’ha reconegut el paper de les dones en aquesta lluita?

No se’ns ha reconegut prou aquest paper. Les dones sempre ho hem tingut més complicat que els homes. Per exemple, a les presons, els homes estaven millor atesos perquè tenien les seves dones fora ajudant-los mentre que les preses estaven soles, ja que la majoria tenien el marit empresonat i, a més, s’havien de fer càrrec de les criatures. Tampoc s’ha parlat prou dels camps de concentració de dones i nens, com en el que vaig estar al nord de França. No se’ns va reconèixer el nostre paper abans i tampoc es reconeix ara. La dona actual intenta tenir el seu moment però és molt difícil, perquè hi ha molts interessos creats. 

Creus que, 81 anys després, falta una condemna expressa del franquisme en forma de llei per part de l’estat espanyol?

A les víctimes del franquisme no se les ha reconegut com cal. Això és una lliçó pendent i no s’ha analitzat prou.

Un segle de lluita

per Carina Bellver 

Ens vam conèixer fa gairebé 20 anys a Ràdio Gràcia i des d’aquell dia no hem perdut el contacte. Sota aquella aparent fragilitat de dona octogenària, em va seduir la seva fortalesa, el seu caràcter i les seves conviccions, que mai ha traït. Un cervell que sempre ha anat a mil revolucions. I és que la Maria és molta Maria. No té pèls a la llengua, diu les coses que pensa tal com són, sense condescendència, t’agradin o no. I això és un valor que escasseja en aquests temps que corren de falsedats i caretes. Per això, a banda d’una bona amiga, sempre l’he considerada la meva mentora. Malgrat que ens separin tres generacions, és brutal la seva capacitat de connectar amb gent més jove. Deu ser per aquesta modernitat de pensament que tant la caracteritza i que no li va amb l’edat, que la rejoveneix. Sempre fèiem broma: és una dona jove atrapada en un cos ple d’arrugues. Per això a vegades un s’oblida del segle que porta a l’esquena… i no un segle lleuger. 

La Maria ha estat protagonista dels principals esdeveniments històrics dels últims 100 anys. I els ha patit en la seva pròpia carn, sent víctima d’una dictadura que li va robar la joventut i li ha marcat la vida, fins al punt que les tortures no li van permetre tenir fills. Una donassa que admiro per moltes coses: per la seva valentia, per la seva solidaritat, per la seva capacitat de lluita incansable contra la injustícia de qualsevol tipus, per la seva mirada crítica i afilada. Fidel als seus, sempre pensant en els altres, sempre amb ganes d’ajudar i de participar políticament de l’actualitat del moment, en els darrers anys la vellesa li ha mermat la mobilitat per poder fer encara més del que ja ha fet. Perquè ella mai en té prou. Per tot això i per molt més, només li puc desitjar un feliç aniversari centenari! 

PD: tant per qui la conegui com per qui no, recomano la seva biografia El daño y la memoria: las prisiones de Maria Salvo, de l’historiador Ricard Vinyes.•

,

1 thought on “Maria Salvo: “El paper de la dona en la lluita antifranquista no s’ha reconegut prou”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *