Cultura participativa

per Roger Gispert, Castellers de la Vila de Gràcia

Fa uns dies, l’Ajuntament de Barcelona anunciava un concert als terrats amb artistes de renom. Artistes que no cobraven per la seva actuació, però sí que hi havia una despesa important per qüestions tècniques, que s’enduia una productora coneguda que va assumir-ne el cost arran de la polèmica. Finalment el concert es va suspendre i uns dies després es podia llegir a VilaWeb un article d’opinió sobre el model cultural de la ciutat, sobre el que crec que cal reflexionar.

I és que, precisament aquest concert, que segur que estava organitzat amb la millor de les intencions, posava en evidència un model cultural de ciutat que han dut a terme governs de diferents colors i que sembla que no canvia. Un model de grans esdevinements com ara festivals, concerts massius a la Mercè, etc, als que s’hi destinen grans pressupostos i que obliden la proximitat dels nostres barris. Aquest és només un exemple d’un model cultural que porta els ciutadans i ciutadanes a ser consumidors i no elements participatius.

Aquests dies, segurament, hem tingut l’oportunitat de conèixer veïnes i veïns amb els quals amb prou feines ens saludàvem. Hem pogut descobrir el talent d’algú que sortia a cantar o a tocar un instrument, i hem vist com músics que compartien pis es feien famosos; potser hagués estat bé trobar una fórmula que permetés potenciar aquesta realitat i donar-la a conèixer. Mentre ciutadans anònims s’autoorganitzaven des dels balcons per oferir entreteniment, des de la casa gran, en lloc d’adonar-se d’aquesta situació i potenciar-la o difondre-la, preferirien tornar a organitzar un altre gran esdeveniment.

Passa el mateix en altres àmbits; posem pel cas les Festes Majors dels barris: per una banda es destinen grans pressupostos a la Mercè mentre que les Festes Majors menys conegudes (no em refereixo ni a Gràcia ni a Sants), sobreviuen com bonament poden amb pocs recursos. Tenen la il·lusió i l’esforç de pocs veïns, i en tenir poc pressupost i haver de fer fórmules imaginatives per organitzar actes, fa que molts cops siguin poc atractius; això dificulta que d’altres veïns i veïnes s’impliquin o es facin seu el projecte. Aprofitem aquests espais de festa local perquè siguin trobades de participació i descobriment de talent cultural que tenim a prop i que potser no ens n’hem ni adonat.

Aquests dies, la ciutat ha deixat de ser un parc temàtic, hem pogut passejar pel Parc Güell sense turistes i sobretot hem conegut les nostres veïnes i veïns, aprofitem, doncs, la inèrcia, per fer un gir al model de grans esdeveniments. Segurament cal valentia, perquè el gran públic està acostumat al consum i no a la participació directa, però estic segur que a la llarga aconseguirem una ciutat més rica, més plural, més solidària i més participativa.

Així doncs, en la mesura que es pugui, deixem que siguin promotors privats qui promoguin festivals i macro concerts o similars, i que sigui l’administració pública qui potenciï la cultura de carrer. Si creiem que la ciutadania ha de poder decidir on es produeix despesa pública amb pressupostos participatius, si creem taules de participació ciutadana, si volem realment canviar la ciutat i la societat, fem-ho també en la cultura.

,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *