Coacció a domicili, 16 anys després

per Silvia Manzanera

Quan entres al pis de la Fina te n’adones de seguida que és un pis viscut, amb senyals inequívoques de ser un casa amb història, un espai minúscul, mínim, sintètic, 30 metres sobrecarregats de mobles, caixes, llibres i records que acumulen més de 40 anys d’experiències. Gran part de la vida de la Fina és allà, en un estudi d’un edifici de Torrent de l’Olla, molt a prop de Dones del 36, però que des de fa un temps també s’ha convertit en un malson: no la volen allà, l’especulació és massa temptadora i el sistema permissiu per a aquells que saben treure rendiment fins i tot dels drames. Perquè l’habitatge és un drama. I per a una persona gran i sola pot ser una tragèdia. A finals de 2004, TV3 va dedicar un 30 minuts a analitzar el mobbing immobiliari, el reportatge es deia Coacció a domicili. El drama del Raval s’ha estès a tota la ciutat, a la perifèria i a qualsevol lloc del país. L’especulació tampoc no sap de fronteres. L’any 2018 el portaveu del Sindicat de Llogaters de Catalunya parlava a El Periódico “d’emergència habitacional gravíssima”. Potser hem guanyat en resistència i organització veïnal contra el gegant del capital que actua sota sigles de fons voltors o de petits propietaris. Tant s’hi val. El drama continua. I la justícia, tan poc justa i tantes vegades al costat del peix gran, ha donat l’esquena a la Fina, lluitadora, feminista, poeta. Està molt cansada. Paga 200 euros al mes amb un sou que amb prou feines arriba a mil per tenir un estudi on hi cap una vida, la seva, però també és un estudi que no permetrà la Barcelona i la Gràcia mediterranian and funny. No cal la calculadora. Sí cal que tothom faci alguna cosa. No s’hi valen excuses quan la vida està per sota del capital.

,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *