La foto

per Valentina Baratti

Vaig arribar a Barcelona fa anys, a l’estació de França. Vaig baixar del tren, el Salvador Dalí, que recorria part del nord d’Itàlia, el sud de França, fins arribar a Barcelona. Ja no existeix, el van treure quan viatjar en avió va començar a costar molt poc. Els passatgers no veien rendible passar dotze hores asseguts en un tren i pagar el doble del que costava un bitllet d’avió Milà-Barcelona. Una hora i quaranta minuts és el temps que es triga per aterrar a l’Aeroport del Prat. En els últims anys les aerolínies i els aeroports han aprofitat la nova era del turisme per enriquir-se, per expandir-se i canviar de cara. Recordo l’aeroport de Milan-Bèrgam. Abans era un simple complex d’entrades i sortides de passatgers, ara sembla el Corte Inglés. Com a conseqüència i causa alhora, la ciutat s’ha vist envaïda per un nombre impressionant d’italians que, movent-se en grup, fan fotos, mengen paella, i es queixen que ningú parli en italià. Sí, això ho sé per experiència. El turisme ràpid del cap de setmana, de baix cost. El turisme massiu que no sap a on anar, però que hi va igualment. I ara, de sobte, després de molt temps sense descans, el petit regal, efímer, que ens ha ofert la tragèdia d’aquests mesos: una Barcelona sense turistes, una Barcelona dels que l’habiten. I la foto d’una veïna del Gòtic que pren un cafè asseguda a la Rambla després de dècades sense poder fer-ho. Un gest petit, però alhora grandiós per a tots aquells que han deixat de sentir-se lliures de passejar per la seva ciutat, de viure-la. Un somni que durarà poc. L’economia mana.

,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *