Espionatge al Parlament

per Lluís Bou

L’espionatge al president del Parlament, Roger Torrent, és la mostra més crua que el diàleg que ens havien venut amb el govern espanyol era fals i tenia els fonaments corcats. Que fos espiat el dirigent d’ERC més contrari al rupturisme institucional, el que va vetar la investidura de Carles Puigdemont i que va abocar la legislatura a un anar tirant, mostra que el govern del PSOE i Podemos no dona el més mínim marge.

Pedro Sánchez sap que l’Estat espanyol no es pot reformar en profunditat, i que el controla un deep state jurídico-monàrquic del qual participa la branca històrica del PSOE. Espanya es va articular com un imperi fort, mai com una nació, i això es va escrostonar el 1898. I si a partir del 1975 va aguantar, va ser amb aquest caràcter polític fort, tolerant una autonomia mai del tot digerida.

Però aquesta articulació sobretot estructural, feble en consensos profunds i en relats compartits que diria Yuval Noah Harari, ha col·lapsat amb la crisi del règim del 1978. Només n’ha quedat un imperi en retrocés, i un deep state en estat de nervis, quan veu que també es comença a enfonsar la monarquia. Espanya va arribar tard a la seva configuració com a nació perquè amb la seva experiència imperial ho va fiar tot a l’estructura de poder i no va preocupar-se de construir una realitat nacional respectuosa compartida. No és que no la tinguin per a l’Estat perifèric, sinó que no la tenen ni per al nucli central, com es queixava Antonio Machado en plorar les dues espanyes. Molt imperi, però molt poca nació, i per tant cap consens, i per això enrocats en l’imperi. O com va descriure Antonio Cánovas del Castillo: “És espanyol qui no pot ser una altra cosa”. Goya ho va pintar magistralment a “Duel a garrotades”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *