Elvira Bisbe, Xènia Sist i Maite Fabregat: “Seguim sent pacients per no ser pacients”

Xènia Sist Viaplana, infermera doctora, adjunta de direcció a infermera a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau; Maite Fabregat i Fernández, infermera del CAP de Vila de Gràcia-Cibeles, ara a l’equip de direcció; i Elvira Bisbe Vives, anestesiòloga de l’Hospital de l’Esperança i del Parc de Salut Mar i vicepresidenta del Col·legi de Metges.

Que significa per a vosaltres ser pregoneres de la Festa major de Gràcia?
XSV: És un honor, i em fa molta il·lusió i alhora molt respecte.
MFF: És un honor, també. Gens conscient al principi, però treballem pel barri i m’agrada representar tot l’equip del Cap on treballo.
EBV: Molta il·lusió. Sóc gracienca des del 87. Els meus fills van anar a Turo del Caragol, també a Lluïsos, treballo al barri, i represento els treballadors sanitaris del meu entorn.

Que voleu que entenguin els ciutadans?
XSV: Que representem un col·lectiu, amb força i empenta que ho hem donat tot a peu de llit, més enllà del que hi hem posat en l’àmbit professional.
MFF: Que seguim cuidant-los amb il·lusió, segons el que passi ho fem d’una manera o un altre però sempre ho fem. Aquesta temporada ha estat estranya.
EBV: Mai he vist tan unit l’equip sanitari com en aquesta pandèmia, a tret el millor de moltes persones. La complicitat ha estat bestial.

És un invent el Coronavirus?
XSV: Busquem respostes el més imaginatives possibles, avui dia no ho sabem. Busquem culpables per a no sentir-nos malament, perquè la responsabilitat sigui d’un tercer.
MFF: Sí, t’ho mires com a Cuarto Milenio, sí. Ara que aquest virus deixa els pulmons malmesos com mai ho havia vist, t’ho asseguro.
EBV: Jo els convidaria a venir als hospitals. Els de les teories conspiranoiques tenen una actitud egoista. Quan els veig manifestar-se sense mascareta, em poso molt malata.

Amb una metàfora, com explicaríeu el que heu viscut?
XSV: A base de granets de sorra hem fet una muntanya. No s’ha acabat, però hem guanyat una batalla. La unió de tots per aconseguir coses en comú.
MFF: El que he viscut ha estat com una muntanya russa.
EBV: Com un tsunami emocional.

Ha canviat el món amb el Coronavirus?
XSV: Sí, i seguirà canviant. Hem d’acceptar les normes i adaptar-les al nostre dia a dia. Parar-nos ens ha anat bé. L’esperança és que arranquem d’una altra manera: menys contaminació, ciutat sense turistes… i hem après a regular l’atenció a urgències.
MFF: Sí. Després de la Guerra Civil, de l’Edat Mitjana, va canviar? Sempre canviem i tampoc és dolent. Hem de gaudir de coses i no posar-nos en la por.
EBV: Hi haurà un abans i un després de la pandèmia, amb aspectes positius i negatius. És una oportunitat per reforçar el sistema sanitari i buscar solucions però hi ha nous riscos: la por i l’increment de la pobresa. No hem de culpabilitzar tan els joves, el nucli principal de contagi són les reunions familiars.

Quin missatge li donaríeu al món?
XSV: El virus ens ha reforçat molt com a societat, hem carregat les bateries per la unió entre nosaltres, lluitant contra un enemic comú.
MFF: Molta gent ha sortit reforçada d’aquest patiment.
EBV: Està plegat de gent disposada a ajudar i moltes empreses s’han reinventat per donar un cop de ma creant material necessari pels hospitals. Cada dia a la feina els restaurants portaven menjar per alimentar professionals. La meva mare de vuitanta-nou anys, ha cosit vint mascaretes diàries per la gent que les necessita. Hi ha molta gent que ha tret el millor de si mateix.

Amb una vareta màgica que faríeu?
XSV: Minimitzar la soledat. De la gent gran i no tan gran que s’ha agreujat. Aquesta és una pandèmia que ja teníem però que s’ha agreujat, amb la gent gran que a més ara té por. I també s’han agreujat altres nuclis i persones.
MFF: Que hi hagués molt més verd a la ciutat, que també ajuda a curar-nos.
EBV: Poder vacunar a tota la població, o al menys la de més alt risc.

A qui donaríeu les GRÀCIES?
XSV: A la població pel seu esforç al confinar-se, i a tots els professionals de primera línia: col·lectius sanitaris, però destacar el col•lectiu de neteja i els professionals de les funeràries dintre dels hospitals. I també els altres professionals q van seguir movent el mon: alimentació, transportistes, mitjans de comunicació, etc.
MFF: Jo aplaudia a les vuit al balcó a tothom per l’esforç de quedar-se a casa. Aplaudia d’agraïment. No veia la tele, no sabia el que passava al món emocionalment, però ho intuïa. Més tard, veient alguns programes a la tele m’he fet bons tips de plorar.
EBV: Vull donar les gràcies als joves, aquells estudiants de medecina e infermeria i altres que es van presentar voluntaris a treballar en el que calgués amb generositat, compromís i coratge.

I ara què?
XSV: A seguir aprenent. Època difícil per la part emocional. Lluitant perquè ara sabem on anem. Estem cansats i angoixats però seguirem entomant-ho, seguirem treballant amb cautela i precaució.
MFF: Hem canviat la manera de relacionar-nos amb els pacients, i això ha vingut per quedar-se, més distancia però també més mitjans que han solucionat moltes coses.
ABV: Serà molt llarg, pot durar fins a dos anys mínim. El personal sanitari necessita descansar, perquè és possible que hi hagi un segon, un tercer, un quart brot. Hem d’aprendre a viure amb les mascaretes i durant molt de temps no es podran fer actes multitudinaris. Com diuen els Stay Homas, “Gotta be patient” i jo afegeixo “not to be a patient.

, ,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *