Ara que tinc vint anys

per Xavier Borràs

No és pas costum de celebrar vint anys d’història d’un setmanari (en paper!), i menys a la vila de Gràcia, en què la història dels mitjans de comunicació sempre ha tingut durada breu i dissort diversa. Sense que serveixi de precedent em toca parlar d’aquells inicis, perquè, com m’ha passat sovint, alguns em van embolicar a fer-ne de director, ja que cercaven un periodista gracienc amb títol -segons em va fer saber l’amic Albert Musons- i que fos membre del Col·legi de Periodistes -del qual no vaig entrar a formar-ne part fins que va deixar de ser-ne degà el franquista Carlos Sentís, l’espion de Franco, i vaig deixar de ser-ne membre quan el Col·legi va tenir els pebrots de retre-li homenatge.

Els inicis de L’Independent van ser tan caòtics com sol passar amb tots els naixements de mitjans sense gaires recursos, i jo, com a director, més aviat com a coordinador, ja vaig tenir des del primer moment la sensació no solament que tots els col·laboradors s’hi escarrassaven de veres, sinó, molt especialment la visió que un jove periodista, que llavors ja destacava, Albert Balanzà, era (i és) l’ànima i el continuador natural de la publicació un cop vaig haver de deixar-ne la direcció, ja que un cranc a la pell em va obligar a retirar-me de la circulació durant un any i mig sense poder feinejar. Aquests inicis, a més, van sorgir amb una idea molt clara: la publicació havia de contenir informació dels cinc barris de Gràcia amb una distribució massiva i gratuïta. L’ós pedrer! Quasi res…, però, passats aquests vints anys, encara té força i no té l’anima morta…, ans al contrari.

Aviat farà set anys que vaig decidir d’exiliar-me del barri, especialment per la degradació de la vida, el soroll, la contaminació, la manca de política veritable… Des de la Garrotxa, on visc, continuo tractant d’exercir aquest ofici del jornalisme, que com deia el meu mestre i amic, Ramon Barnils, es resumeix així: anar als llocs, veure què hi passa i contar-ho. I crec que L’Independent ha complert amb escreix aquesta regla d’or barnilsiana. Per això, no em perdo mai la sortida del setmanari, sigui en paper, sigui a través de la Internet.

Per a mi, el periodisme és un desllorigador de dubtes en cerca de la veritat. Vaig dirigir El Llamp i Userda, dues publicacions mítiques i històriques relacionades amb el meu pensament (independentisme i ecologisme) amb la mateixa llibertat i ànims amb que vaig passar (ni que sigui de puntetes), per L’Independent. I ara que els temps del totalitarisme tornen amb força, amb l’excusa indecent de la pandèmia, és important que aquesta nostra cita setmanal no solament no manqui arreu, sinó que continuï amb força tants anys com sigui possible. Llarga vida a L’Independent!

, ,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *