Periodisme supervivent

per Rafael Vallbona

A primers dels setanta un estol de publicacions comarcals i locals (Grama, Maresme, Empordà Federal, Tres de vuit…) van contribuir a apuntalar el camí a la llibertat oferint una informació de proximitat llavors inexistent. Eren revistes amb pocs mitjans tècnics, sense capital i amb cap estructura comercial, però en cadascuna d’elles hi havia un nucli d’estudiants de periodisme i lletraferits compromesos a tirar-les endavant. La complicitat dels anunciants i dels lectors i l’entusiasme dels promotors van donar vida a un conjunt de veus que, des del local, van constituir una estructura global que va afermar la independència informativa en el conjunt del país. Uns anys després, els diaris comarcals van enfortir aquesta peculiar realitat de la premsa catalana, i la Diputació de Barcelona va organitzar un primer congrés (Canyamars 1981) que va cohesionar el projecte. La veu local tenia presència i força, era garant de la defensa dels drets del territori alhora que projectava sobre el poder mesocràtic una visió neta de la realitat que tan sovint desconeix.

Avui de premsa local lliure i independent gairebé no en queda (hi ha glorioses excepcions que no oblido). Els diaris pertanyen a grups editorials amb interessos estrictament comercials, i les petites revistes de poble han desaparegut, s’han convertit en fullets d’anuncis que la gent agafa al forn o en digitals que no sempre arriben a tothom.

És per això que l’Independent de Gràcia és una realitat extraordinària que cal defensar. Sense ell lectores i veïns estaríem muts i indefensos, seríem menys lliures. El poder també necessita l’Independent: és el termòmetre del bon govern i l’observatori de la societat a la que serveix. I perquè aquest periodisme pròxim sigui eficaç, les que fem l’Independent hem de ser rotundament fidels al nom de la capçalera. L’èxit de la fórmula depèn d’aquest triple equilibri.

Que el diari tingui vint anys de vida, ara que els diaris esllangueixen, és un bon senyal; però cal estar sempre atent, la patètica història de moltes capçaleres locals és un dogal que els autèntics mitjans informatius locals que queden porten penjat del coll. I això ofega, perquè sempre hi ha grups de pressió, polítics o econòmics, disposats a estrènyer-lo.

, ,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *