Més que un setmanari

per Meritxell Díaz – Cap de redacció 2006-2009

Enguany, una criatura nascuda el 14 d’agost de l’any 2000 ens entona la cançó de Serrat i ens diu, amb veu ferma: “Ara que tinc vint anys”. Som molts els qui volem celebrar l’efemèride, i és que la criatura s’ha fet estimar per una família molt extensa.

Corria l’any 2001, jo era estudiant de Periodisme, i un amic em va comentar que feia uns mesos havia nascut un diari mensual a la Vila. L’endemà estava picant a la porta del local del carrer La Perla, per demanar si era possible col·laborar amb la publicació. Em van citar a la que seria la meva primera reunió de redacció: un dissabte qualsevol a un bar de Virreina. D’aquella reunió recordo els nervis, l’emoció i que vaig marxar sense pagar (Albert, encara et dec un cafè!) Als dies, la primera cobertura: un acte d’ERC al seu antic local del carrer Sant Salvador. I com a resultat, el primer article, impecable als meus ulls, però, amb molt bon criteri, totalment refet per les mans del director abans de ser publicat. I és que l’Indepe va ser la meva veritable escola de periodisme, on vaig aprendre número rere número el que era el periodisme local, com picar pedra, com trepitjar carrer, com triar bons titulars, com refer textos, com trobar l’angle de la notícia… (Gràcies, mestre!). El 2003 vam fer el salt a setmanari. I tot i el vertigen que suposava aquella aventura periodística, quan plegàvem de les nits de tancament compartides amb l’Àlex i el David, estàvem convençuts que el producte que fèiem valia la pena. I així ens ho feien veure els nostres lectors/amics, que ens agraïen la xarxa i el sentiment de col·lectiu i de barri que creava L’Indepe. Érem més que un setmanari. Van arribar nous reptes, com assumir la redacció en cap; noves parelles de tàndem, la Carina, l’Èric… Però quelcom es va mantenir intacte, malgrat la nostra bona voluntat: apurar sempre al màxim per tenir la millor notícia de portada, posant al límit la paciència del Sergi, el nostre gran maquetador.

Per aquesta redacció, han passat estudiants de Periodisme/periodistes, fotògrafs, col·laboradors/es, dibuixants… que han aportat el seu granet de sorra durant setmanes, mesos o anys per fer que el periodisme local en paper, a Gràcia, segueixi viu. No escric noms, però tots vosaltres sabeu qui sou. També han tingut un paper clau les comercials de l’Indepe, que han recorregut comerç rere comerç per vendre publicitat, indispensable per poder sortir al carrer cada divendres -un agraïment a tots els comerciants que en algun moment han confiat en el potencial de la publicació.
Una publicació on idees no han faltat: des de reportatges sobre com és Gràcia a les 4 del matí, a convocatòries col·lectives per reunir 300 persones a la plaça de la Vila per a la portada del número 300.

Tot i que fa deu anys que vaig marxar, hi segueixo col·laborant sempre que puc -gràcies Silvia per seguir comptant amb mi. El motiu? Perquè m’estimo l’Indepe. I és que l’Indepe és més que un setmanari: és tota la família de gent que en aquests 20 anys l’ha fet possible. Gràcies Joan per creure en aquest projecte i embarcar-te (i embarcar-nos) en aquesta magnífica aventura.

, ,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *