Mitja vida

per Èric Lluent – Redactor i cap d’esports 2008-2011

Vaig publicar per primera vegada a l’Independent de Gràcia amb disset anys. Ara, en tinc trenta-quatre. El setmanari ha estat per a mi mitja vida, i tota una vida periodística. Vaig tenir la sort de formar part del rovell de la redacció entre 2008 i 2010, i des d’aleshores, tot i viure bona part del temps a l’estranger, mai he deixat d’enviar textos als irreductibles del carrer la Perla 31, ja hagi estat des de Hèlsinki o des de Reykjavík. El valor d’aquest tros de paper que corre per Gràcia un cop a la setmana és la independència i la pluralitat amb la que es produeix des de la sala de màquines. Habituats com a lectors a una tendència de periodisme modern que, més que notícies, publica relats prefabricats, l’Independent de Gràcia no s’entén sense comprendre l’essència de l’esperit gracienc: crític, revolucionari, somiatruites, independent.

Darrerament, potser perquè en els darrers anys he procurat distanciar-me del periodisme frenètic de les xarxes i dels debats virals, interessant-me més pel camp solitari i reflexiu de la història, escric pensant no tant en lector present -disculpeu-me-, sinó en el futur, en aquell investigador o curiós que d’aquí cent o dos-cents anys trobi aquestes línies a la Biblioteca Nacional de Catalunya o a un arxiu digital. Un missatge per a ell: els que fèiem l’Independent de Gràcia érem afables i, alhora, irreverents, tafaners de mena. Teníem bons recursos d’adaptació que ens permetien entendre la publicació com la combinació exacte i equilibrada entre els continguts d’un butlletí d’associació local i les peces periodístiques més pròpies del New York Times de Gràcia, passant per la crònica detallada de la Vila i els barris del districte, sempre des del coneixement dels carrers, les cafeteries, els despatxos, els habitatges, els terrats, les grades dels camps d’esports i els racons més sòrdids del territori. Però, per damunt de tot, érem una família, i érem feliços escrivint les pàgines d’aquest setmanari.

Tornant al present, dos aspectes són cabdals a l’hora de celebrar els vint anys de l’Independent de Gràcia: la capacitat d’emprenyar a governants municipals de tots colors conjugada amb la capacitat de superar, no només la Gran Recessió, sinó el radical canvi de model periodístic que ha enfonsat tantes empreses amb estructures del segle XX. Ho he dit en altres ocasions, però hi insisteixo. Que ara mateix un gracienc tingui aquest setmanari de paper a les mans és un autèntic miracle, un fet extraordinari, gairebé contranatural, que hauríem de preservar entre tots com una autèntica relíquia.

Rumiant les paraules de felicitació per a l’actual equip de l’Independent, m’ha vingut al cap la lletra d’una cançó de SAU que escoltava de molt petit i que deia: “només crec en nosaltres, el que hem fet, el que hem escrit. Que el temps passa de pressa, però les paraules no tenen fi. Hem estat a dalt de tot i hem tornat a baixar. Des del primer dia, hem rigut i hem plorat. N’hem passat de totes i això encara no ha acabat. Tot el que hem fet mai caurà en l’oblit. Per més que ho intentin ningú ens mourà d’aquí”.

Llarga vida a l’Indepe!

, ,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *