Crítica d’art: Álvaro Ledesma, l’art de la transformació

Ramon Casalé Soler. Recentment he tingut ocasió de conèixer de prop el treball de l’artista multidisciplinar Álvaro Ledesma (Sant Sebastià, 1975), gràcies a l’exposició de la galeria Werner Thöni Artspace (Legalitat, 49), on ha mostrat la sèrie Marionettes, a través d’un grup d’escultures fantàstiques i estranyes creades amb materials de rebuig, on apareixen una mena de personatges provinents del submón que, com senyala l’escriptor, poeta i dramaturg, Oier Guillan, tenen un “aire marcadament teatral”. Possiblement sigui dels artistes que més disciplines artístiques conreen, ja que a banda de l’escultura, s’endinsa també en la pintura –a partir de la figura humana, on mostra retrats de personatges singulars, o bé de formes geomètriques, mitjançant la utilització de l’arpillera com a suport-, fotografia –autoretrats en posicions diverses, interiors, escenes quotidianes, personatges i paisatge-, escenografia –decorats teatrals-, pel·lícules –curts, principalment-, música –composicions-, videoart, instal·lacions i també literatura, amb històries curtes. En totes aquestes matèries busca una manera d’expressar-se molt determinada, sobretot pel seu con-tingut irònic i càustic, però no exempt d’un marcat con-tingut social i de denúncia.

Ledesma viu a la localitat guipuscoana de Renteria, on el seu pare té un taller de ferreria. Es va formar com a enginyer d’obres públiques a Burgos. Es va iniciar artísticament el 2000 interessant-se principalment per l’escultura. El 2007 comença a realitzar les primeres pintures. A partir d’aquest moment ja s’implica en altres projectes creatius, però sense deixar l’escultura, que sempre es troba present en les seves creacions.

Abans de Marionnettes ha treballat les sèries El don y la condena (2007), emprant diversos materials amb formes semi humanes molt estilitzades en moviment o altres que recorden a Chillida. El 2009 crea Espectros amb el ferro forjat com a material recorrent. El 2010 apareix la sèrie Imanes, que em fa venir a la memòria l’exposició que està fent actualment l’artista cinètic grec Takis al MACBA, ja que uneix art i tecnologia. A Marionnettes ens adonem de la fragilitat aparent dels materials, tot i que alguns d’ells siguin de metall, però que transformats en vestits o altres artefactes, creen un món imaginari. Construeix les escultures a partir de trossos de tela, fustes, ferros oxidats, ulleres, aixetes, rosques, etc. És com si de cop i volta sorgís en el propi taller, una mena de “frankenstein”, un ésser inanimat creat per un paracientífic que, en aquest cas, es tracta d’un artista, però que no es mou, i que es pot trobar en qualsevol lloc, com per exemple succeeix en una de les seves obres, en el que es veu el cap d’un home transformat en una màquina d’escriure antiga i vestit amb una roba vella i tacada. Segons el propi artista, aquest món “em va portar instantàniament al teatre que més estimo, aquest teatre que malgrat fer olor a ranci està ple de vida. El teatre de la memòria de Tadeusz Kantor, replet de maniquins i paper d’embalatge”.

, ,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *