Adéu al quiosc més petit

El Petit Quiosc, l’emblemàtic i estretíssim local que durant les últimes dècades ha aixecat la persiana encaixonat entre el cine Verdi i l’actual bar La Trini, al número 30 del carrer, ha tancat portes. Fa quinze dies que l’últim propietari del negoci va lliurar les claus a l’administració de finques que l’ha posat al mercat. “És un local de 2,70 metres quadrats i el lloguer són 250 euros al mes”, apunten aquests administradors, amb seu al carrer Encarnació.

Darrere de la persiana tancada del quiosc, però, encara s’hi respira l’ànima del local i qui li va donar aquesta ànima durant gairebé deu anys, entre finals de 2003 i mitjans de 2013, va ser l’Olga Garcia Huguet. “Vaig arrencar el negoci amb molts deutes de l’anterior propietari, però amb els anys allò va esdevenir un punt de trobada al barri, fins i tot els gossos sabien el camí perquè els donava caramels”, apunta l’Olga, que cita de memòria el Suro, la Vainilla…

Aquell ja llunyà 2003 el local va reviure quan l’Olga va posar-lo a mans d’un arquitecte francès. Calia aprofitar molt bé tots els racons. “Per dins era un passadís de quatre metres, amb tres d’amplada, les parets queien i tenia molta humitat”, explica l’Olga. La transformació (i una estretor encara més acusada) va arribar amb estanteries de qualitat, amb un barnissat anual sobre l’obra vista i un terra de gespa artificial. “El Suro entrava fins i tot a dins i ell era tan gran, per un local tan estret, que no podia girar i sortir de nou”, apunta.

A fora, en horari d’obertura, és a dir, sempre (“no vaig tancar gairebé ni un dia”, recorda), s’hi feia un desplegament contingut, amb la paret per a les revistes i la recordada tauleta allargada un metre per davant per als diaris i algun expositor. La fidelització va arribar per pur carisma: “els primers dies regalava el diari i aquells que van ser els meus clients ja mai més em van haver de demanar què volien perquè ja ho sabia”. Per Sant Jordi, un banquet supletori s’omplia de llibres i al final del dia els passavolants preguntaven quant valien les roses. “No estaven a la venda! Me les havien portat al llarg del dia!”, recorda l’Olga.

El tetris de cada dia, en qualsevol cas, era muntar i desmuntar per obrir i tancar un local que el seu origen va ser fruit d’un desacord entre els veïns, que va donar peu a aquest estrany espai que esgarrapa metres en realitat al bar del costat. Però més enllà d’aquesta lluita estructural, hi ha hagut la relació entre les persones. Segueix parlant l’Olga: “sempre vaig tenir molt bona relació amb el Manel [Pérez, amo històric dels Verdi] i la Tere [mestressa del bar Verdi 32, el bar de la Tere, com es coneixia al barri], i en general estic molt agraïda a la gent que venia a comprar fes pluja o sol”.

L’únic cop fort per al Petit Quiosc, segons l’Olga, va venir amb l’estrena de les ara famoses superilles, que a Gràcia es van estrenar el 2007, una al voltant de Verdi i una altra al voltant de plaça de la Vila. “Molts clients que arribaven al quiosc en cotxe o moto van deixar de venir”. El 2013, per qüestions familiars, el negoci va canviar de mans: d’una veïna de Torrent de l’Olla com l’Olga a un veí de Verdi, però el moment ja no era el mateix i aquest 2018 ha estat el punt i final. Per al record, les llibretes o petits obsequis amb el logo de El Petit Quiosc que l’Olga regalava per Nadal. Qui en vulgui, en tenim a l’Independent.

, ,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *