L’arquitecte de la reforma de la Sedeta s’oposa a les pretensions del Districte

GiolPere Giol i Draper (Barcelona, 1949) és un dels quatre arquitectes que Joan Antoni Solans va contractar a mitjans dels anys setanta perquè, amb Ricard Fayos i els germans Ferran i Xavier Llistosella, executessin la reforma de la Sedeta. En aquesta entrevista, Giol es mostra molt crític amb el projecte que, tres dècades després, pretén executar l’Ajuntament amb la construcció d’un centre de serveis socials a l’espai de plaça pública de l’antiga fàbrica. Vostès van aixecar entre 1977 i 1984 una escola, un institut, dues aules de preescolar, un centre cívic i una plaça, a la Sedeta. Què en recorda de tot allò? Nosaltres vam recuperar un espai on s’hi havien de fer pisos. Érem un grup d’arquitectes joves i ja vam viure en aquell moment la tensió entre la necessitat de construir i de dotar de serveis al barri. Ara el projecte que s’ha sotmès a procés de participació dels veïns preveu un centre de serveis socials en un edifici de planta i dos pisos amb espai per a altres usos. Responsables del Districte van contactar amb mi entre maig i juny de l’any passat per sondejar-me sobre la reforma i, un cop vaig poder fer una visita sobre el terreny i comprovar l’estat actual de l’espai, la meva conclusió va ser que aquest espai, que ens va costar tant de recuperar, té ara uns usos molt intensius a determinades hores. Creu, en tot cas, que hi ha necessitat d’una reforma? És un espai molt petit per retallar-lo. S’entén que 25 anys després hi pugui haver un replantejament de l’espai, però que la intenció del Districte sigui ocupar una part de l’espai públic és un pas enrere. Quines alternatives es poden contemplar? No és cap acte especulatiu voler fer un centre de serveis socials a la Sedeta, com planteja el Districte, però a mi el primer que em ve al cap, veient l’actual dinàmica d’ús de la Sedeta, és si no hi cap altra possibilitat a la zona perquè l’Ajuntament compri o llogui un altre edifici. Em costa molt de creure que no hi hagi una alternativa que ajudi a cobrir el dèficit de serveis socials de Grassot. Més alternatives. Per la meva experiència, més alternatives serien, per exemple, mirar de portes endins de la Sedeta per comprovar una última vegada si hi ha alguna manera de reaprofitar l’actual espai per ubicar una part dels nous serveis. En cas que no fos així també es podria plantejar afegir una planta. Això em semblaria més bona solució que ocupar l’espai de la plaça. El Districte té previst, al marge del procés participatiu, contactar amb algunes personalitats a l’atzar per fer una consulta final del nou projecte. Si es tornen a posar en contacte amb vostè, quin serà el seu missatge? Que s’ho pensin unes quantes vegades abans de fer una intervenció d’aquesta mena a la Sedeta. Que segur que quedarà, al final, més brillant fer una intervenció amb un nou edifici però a aquestes alçades, amb el consens polític i veïnal dèbil que tenen, ja haurien d’estar pensant en una altra cosa. Tenim entès que vostè s’ha mostrat disposat a col·laborar amb els veïns o almenys que aquests veïns puguin esmentar el seu nom com a veu autoritzada que els fa costat. Per què s’ha decidit a intervenir en el debat? Com a arquitectes, tant jo com els meus companys en aquella reforma de la Sedeta vam aprendre moltes coses i també vam patir molt. Ara també hem volgut dir la nostra, almenys jo, perquè aquella reforma ens l’estimem moltíssim