Puigmartí, ‘the last ones’

De quedar els últims dos anys seguits a protagonistas d’un documental estrenat aquest dijous al mateix carrer –amb un veïns entregats i emocionats-, envoltats de tota la nostàlgia i l’imaginari que s’associa al cine a la fresca. És igual el lloc que Puigmartí aconsegueixi en el concurs de guarnits d’aquest any. Ells ja són guanyadors. I això es demostra durant els 53 minuts de la joia signada per Roger Gómez i Dani Resines a ‘Els Últims’, nou treball de El Cangrejo, autors de la també reconeguda ‘Equip petit’. Aquesta és la història d’un grup de persones que no es rendeix. És la història d’un barri en contínua transformació. És la història d’un país que no funciona. La història de ‘the last ones’.

La història va trucar a la porta d’en Dani Resines. Gairebé literal. Es va enterar que al carrer on vivia –Puigmartí- havien quedat els últims dos anys seguits en el concurs de guarnits de la Festa Major de Gràcia. I no estaven gaire contents. “També era una bona possibilitat per integrar en Dani al lloc on viu”, ironitza el seu company de productora, Roger Gómez, “i tornar-li el favor per ajudar-me quan jo li vaig dir que tenia un familiar a un equip de futbol que no guanyava mai”. Asseguts a un sofà de l’espaiós local a Alegre de Dalt que comparteixen amb d’altres professionals de la comunicació audiovisual, els autors d’Els últims estan expectants amb l’estrena d’aquest documental que va començar a caminar ara fa gairebé dos anys. “No teníem molt clar què faríem. Sabíem que havíem de començar ja perquè volíem agafar tot el procés de creació del guarnit”, explica Roger. Així que la càmera es va col.locar molt abans que vinguessin els diners. Però la història ha convençut a molts. Primer, als mateixos veïns. ¿Vols dir que això és tant important? ¿Un carrer de Gràcia? ¿I Festa Major? ¿Però què és una peli sobre les puntacions dels guarnits? ¿O una crítica? “És un retrat del barri, de com es transformen les ciutats, de relacions de veïns i de parella, de treball en equip, i fins i tot de la crisi”, aclareixen els directors. Una història universal que s’entén a Gràcia, a Wisconsin i a Tòquio.

TV3 també s’ha deixat seduir pels últims. L’emetran el 12 d’agost a les 18.30 h pel Canal 33 i el proper 28 de setembre obrirà la temporada de documentals. També començarà un recorregut per diversos festivals i vàries televisions estrangeres s’han mostrat interessades. Tot fa pensar que seguirà les passes de la seva germana L’equip petit, amb un currículum d’una vuitentena de festivals i una vintena de premis. Però més que guardons o projecció internacional (que també), en Dani i en Roger esperen que “molta gent se senti identificada amb la història i que la gent dels carrers faci les coses amb carinyo”.

Que el documental ha agradat als seus protagonistes no hi ha el menor dubte. “Espectacular”, sentència Dani Canals, president de l’AVV de Puigmartí i un dels protagonistes indiscutibles del film. Reconeix que se li va escapar més d’una llagrimeta quan el va veure per primer cop. La complicitat dels veïns amb els directors va ser molt estreta durant tots els mesos que va durar el rodatge. “Vam tenir llibertat absoluta per gravar-los i vam aconseguir molta confiança mútua”, explica Roger. Segons el seu company de direcció, “la deshinibició” que demostren els veïns dóna la sensació de que han oblidat completament que tenen un càmera davant. “La nit del 14 d’agost vam tenir el micro posat tota l’estona, però és que no eres conscient de que el tenies”, reconeix el Dani, infatigable company a la comissió de festes amb Maite Torres, un altre pilar de l’AVV. Tots els protagonistes regalen contínuament imatges, frases i mirades absolutament perdurables. La Gràcia d’Els últims és bonica i autèntica, un xic pessimista, sempre valenta i detallista. La Gràcia vista des dels terrats, des del bar de la cantonda del mercat de l’Abaceria, des de la porteria on treballa la Maite. I des de l’entrega de premis del concurs de guarnits de la Festa Major de Gràcia 2011. Puigmartí no ha estat l’últim. El seu bosc de nans ha estat reconegut amb el dotzè lloc. Llàgrimes i joia. “Al principi del film estan tocats, i es queixen perquè no volen tornar a perdre. Però és un documental que camina cap a l’alegria”, conclou Resines. Una història amb final feliç.

Text: Silvia Manzanera

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *