La platja de la pastera

per Albert Balanzà

En sabem ben poc de les Illes Canàries, de la seva insularitat, del seu aïllament (físic, mental i voluntari), dels seus problemes, més enllà del refotut carnaval i d’algun horrorós complex turístic. De fet, no sabem exactament ni a quina latitud se situa l’arxipèlag i la majoria de nosaltres no sabríem col·locar endreçadament en un mapa els seus set principals territoris. Sí que ho sabien, o almenys ho intuïen, en B.A.A., de 22 anys, i en B.B.M., de 24 anys, un 28 d’agost de 1994, quan van sortir de Tarfaya, en el límit entre el Sàhara i el Marroc, en una pastera. L’any que ve farà 25 anys. En aquella pastera, equipada amb un motoret de benzina, hi van viatjar tot un dia sencer, guiant-se de nit pels senyals lumínics del Far de l’Entallada, a la costa occidental de Fuerteventura. Van fer 96 quilòmetres i van arribar a la platgeta de las Salinas del Carmen. Eren les quatre de la tarda quan van posar peu en terra canària. Ningú ho havia fet abans així.

Avui com ahir no hi ha massa ningú a la platgeta, en un poblet de pescadors que la carretera de la costa deixa a un costat abans d’entrar cap a la terra negra del Malpaís Grande i els Cuchillos de Vigán. La platgeta fa una petitíssima badia que afavoreix l’entrada. Però a les Salinas del Carmen el temps passa lent, un parell d’homes peten la xerrada i una dona camina sola, més lluny, a mig matí, trepitjant la baixa mar. Entre la desena de casetes entre solars terrosos, quatre cotxes mal aparcats i el minibar tancat fins a l’estiu. A les Salinas del Carmen hi ha més pista sorrenca que asfalt. Ah, i hi ha el turístic Museo de la Sal, amb algun passavolant que paga entrada, encara que les salines es poden visitar des de la platgeta, saltant un petit muret.

Ningú ni res recorda aquí en B.A.A. i en B.B.M -aquest últim amb el temps sabem que es deia Baijea. Ni una placa ni un recordatori. Se’n van sortir. Van ser els primers. Van obrir via. Cinc mesos després, tal com explica José Naranjo a Cayucos (Debate, 2006), Selmo, Molulay, Waliya, Abubacar i Ahmed van ser els segons, amb un petit desviament que els va fer entrar pel port esportiu de l’artificial municipi de Caleta de Fuste, més al nord, i avui ple d’hotelarros, urbanitzacions i cinemes en versió original. Tot per als guiris amb poder adquisitiu. En sabem més coses d’aquesta segona pastera: que el primer que els va veure va ser el Juan de la gasolinera, que van passar la nit a comissaria, a Puerto del Rosario… Allà a prop de la comisaria hi havia fa molts anys el quiosc de l’Antoñito, el senyor dels dolços que defensava l’anarquisme (bon llibre de Jesús Giráldez, Zambra, 2015) i que va fer d’amfitrió el 1962 a Satrustegui, Álvarez de Miranda, Barros de Lis i Miralles, els quatre intel·lectuals liberals que van ser confinats a l’illa per formar part del Contubernio de Munich o Primavera de Munich, com la rebatejat encertadament Jordi Amat (llibre a Tusquets, 2016). Tampoc hi ha cap senyal d’això als carrers de Puerto del Rosario. Que poc en sabem de les illes Canàries. Queda la memòria.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *