per Marina Fernàndez Torné
Arribar i moldre és el nom del grup oficiós de Whatsapp dels Travessierus -com s’autoanomenen els membres de l’Associació de Veïns de Travessia de Sant Antoni. El van crear després del seu debut triomfal de 2014, quan van guanyar el tercer premi amb un decorat de pel·lícula, de pel·lícula de Bollywood. Feia més de dues dècades que el carrer vivia la festa des de la barrera, fins que unes companyes de pis, nouvingudes, van decidir engrescar el carrer. No feia ni un any que hi vivien. “Vam penjar un cartell al CAT i de seguida se’ns va unir un altre grup de noies que vivien juntes; vam organitzar un vermut veïnal i, per majoria, vam acordar sumar-nos a la Festa”, recorden la Cristina i l’Henar -des de novembre, la presidenta dels Travessierus-. Els inicis sempre són costeruts i el seu no va ser una excepció. La gent gran acostuma a desconfiar del jovent. “No ens coneixien, ens veien joves i tenien el prejudici que només volíem gresca i descontrol, va ser dur”, diuen.
Ningú no ho diria ara, mentre converso amb elles el degoteig de veïns que s’atansen per ajudar és constant. La Conxita treu el cap i demana si ja hi ha material per cosir. “Em fan mal els òssos”, diu, “però així m’obligo a sortir de casa i caminar una mica”. Poc abans ha vingut una família, amb el fill menut carregat d’ampolles, taps de plàstic i oueres: “diuen que feu recollida”. Es nota que han fet molta pedagogia. S’han guanyat el reconeixement i l’afecte del veïnat, han demostrat saber combinar allò tan català del seny i la rauxa i han convertit el carrer en una gran família. “No només decorem. Ens cuidem d’acompanyar els avis que viuen sols, els visitem, vigilem la gestió de l’habitatge al carrer, que és molt preocupant: hem detectat que com a mínim a cadascun dels edificis i ha un AirBnB, i ho volem solucionar”.
Ara són uns seixanta, a l’associació –Taxidermistes es diu el grup oficial de Whatsapp. Tots paguen quota i organitzen a part calçotades, paneres, concerts i àpats populars per fer guardiola. Escullen la temàtica del guarnit per assemblea, amb vuit mesos d’antelació. “Cada any quan acabem ens diem, va, l’any vinent ho farem més senzill, que és molt cansat, però som incapaços, sempre hi ha algú que s’anima i ens acaba arrossegant”. Potser aquesta és la clau del seu èxit. Cada any han fet podi. Bé, tots menys el 2016, que van fer un quart lloc “que tothom sap que va ser un tercer”, fan broma. L’any passat van fer el cim, recreant un poble d’esquí de muntanya. No només tenien un telecadira en moviment, sinó que feien nevar en plena canícula. Primer premi, merescut i amargant a parts iguals. L’atemptat de La Rambla va tenyir de dol la festa. “Va ser fatal, no vam poder gaudir de la victòria”. Amb aquell regust treballen contrarellotge per acabar el decorat d’enguany: l’Olimp 54 -la llar dels déus en format discoteca novaiorquesa. Com sempre diuen que no surten a guanyar, “ens conformem quedar per sobre de Perla”, riuen. La competitivitat és sana. “Mai no arribarem a l’odi del futbol o dels castells”. Que els déus pagans els escoltin!
