Mourn: “Conservem la ràbia contra el que espera la societat de nosaltres”

Societat, Cultura

Carla Pérez, amb les germanes Jazz i Leia Rodríguez, són Mourn, la banda de noise-rock que en cinc anys ja ha voltat mig món, des de Brooklyn o Toronto fins al Japó. Ocasionalment totes tres havien pujat també a l’escenari, amb Ramon The New Raemon Rodríguez, pare de la Jazz i la Leia, a fer versions. Ara justament preparen el seu quart disc amb dos temes nous i cançons de Chris Bell, Come o Husker Dü.

Cinc anys d’‘Otitis’. Què queda d’aquella innocència i de les putades del negoci musical?
Queda la idea de trobar-nos per donar sortida a aquella angoixa adolescent, la ràbia contra el que s’espera de nosaltres com a músics, com a persones, com a dones. No ens ha calgut psicòleg.

Ara ja controleu el vostre destí?
A nivell personal hem fet moltes passes per saber dir que no, però com a grup encara ens queda. No sempre se’ns pren seriosament, i no sempre estàs amb la guàrdia alta, a punt per lluitar.

El quart disc, un àlbum de versions. Per què?
Sempre hem estat molt lligades a les versions perquè hem après a tocar mirant vídeos. Amb la Jazz al principi fèiem covers i això ens ha ajudat a trobar recursos per fer els nostres temes.

Sou joves amb una educació musical superior a la gent de la vostra edat. Això ajuda al so Mourn?
No crec que algú tingui una educació musical superior o inferior. Jo vaig créixer escoltant Tina Turner o flamenc. Tot s’aprèn parlant dels grups que t’agraden i tocant. Mai no es parla del so que vols tenir.

Com us ho feu per cuidar la veu amb els crits que foteu?
No la cuidem. Ho hem parlat, per exemple, amb la Cris, de Belako, que no fuma ni beu i menja sa. Si les gires són llargues, em faig una camamilla amb mel i llimona, però després em foto una birra.

La passió per la fotografia t’agafa amb les gires? Com hi arribes?
Hi arribo perquè mon pare tenia una càmera bona. Revelar fotos és màgic. I m’hi vaig acabar aficionant obsessionant-me per la lomografia. Feia retrats, i amb les les gires m’hi vaig abocar més.

Creus que des d’aquí s’és conscient de l’èxit que teniu a fora?
Tocar fora és més fàcil del que ens pensem. Nosaltres som dels últims que ens ha calgut un booking. Conec grups que s’ho munten tot ells. No és impossible.

Què fareu al concert de Gràcia?
Una festa molt grossa. Feia anys que el Festigàbal ens volia però a l’estiu érem als EUA. Vindran molts amics. A Barcelona últimament havíem tocat a l’Apolo o La Pedrera, però no en un espai obert i de festa. Tenim ganes de tocar i alliberar-nos.