Tuli Márquez: “Ara ja no tinc por de parlar del vincle que hi ha entre periodisme i poder”

Crític amb el poder no tolera la connivència política i periodística que allunya la ciutadania dels seus representats. Diu que ara escriu el que vol, i així ho ha deixat clar amb la seva darrera novel·la La mida dels nans, editada per Més Llibres. La història arrenca amb l’agressió que pateix el periodista d’investigació Marc G. a casa seva per part de tres sicaris que el balden a cops sense cap motiu. La pregunta que es planteja és a qui ha perjudicat. Amb els escriptor Manuel Vázquez Moltalbán i Manuel Pedrolo sempre presents, Márquez proposa un thriller de lluites polítiques pel poder i molta hipocresia. El 10 d’octubre el presentarà a casa, a la Taifa.

Periodisme, política i poder. Temes clàssics però inesgotables?
En la literatura en general, sí, però al nostre país malauradament pocs autors s’atreveixen a entrar-hi. Però jo ara, amb l’edat que tinc i tot el que he viscut, ja no tinc por. A la presentació durant la Setmana del llibre vaig sortir encaputxat com una manera de dir que estic fins al gorro; el periodisme ha de plantar-li cara al poder. Estem a una distància molt perillosa dels polítics, la majoria dels quals mai baixa del cotxe oficial per trepitjar el carrer.

Hi ha hagut cap fet de l’actualitat que en desencadenés la trama?
Fa molts anys que vaig començar el llibre, inspirat pel primer tripartit i el 3%. El vaig aparcar i l’any passat el vaig començar a reescriure. Un cas rutilant va ser quan es van carregar la Cifuentes, o el cas Pujol, tota una trama política i periodística orquestrada per eliminar qualsevol rastre de convergència.

És allò de tothom ho sap però ningú s’atreveix a explicar-ho .
Fem la comèdia de la llibertat d’expressió, que pots parlar i escriure del que vulguis, però els mitjans de comunicació grans no planten cara al poder. I les primeres espases de la literatura d’aquest país també obvien aquests temes.

Montalbán i Pedrolo com a referents clars. Va ser una premissa a l’hora de plantejar la història?
Sempre he llegit molt Montalbán i Marsé, i m’hi identifico amb Pedrolo, que tenia molt mal caràcter, una mica com jo. Cadascú planteja les novel·les com vol però m’entristeix la realitat del meu país i que ningú en parli ara.

Veus la Vila com a escenari d’una propera història?
Sí, de fet Gràcia ha estat l’escenari de moltes novel·les. Per a aquesta història em funcionava millor un teòric Raval. Però és cert que la Vila té alguna cosa de laberint. De fet, la meva propera novel·la, Les Voltes del Món, passa a Gràcia, al carrer Verdi.

I en quin projecte estàs treballant en aquests moments?
La novel·la que tinc acabada vull que reposi un temps; la revisaré en uns mesos. És el mateix procés que vaig seguir amb La mida dels nans. I ara estic escrivint una obra de teatre sobre el referèndum. Crec en una república catalana però amb aquests polítics no anirem enlloc.

Et funciona més el llenguatge del teatre per aquesta història?
El teatre és molt més combatiu, sempre ha estat una eina de reivindicació. Són més àcrates i antisistema. Haig d’escriure des de la sinceritat i sovint no és agradable. Si escrius des de la impostura el resultat no és una novel·la digne. Sóc molt exigent, i també metòdic. Cada dia escric durant quatre hores a la biblioteca Vila de Gràcia; s’ha de fer ús dels espais públics no sigui que els eliminin perquè no els fem servir prou.

, ,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *