Entrevista a Lucha Castro: “Parir defensores dels Drets Humans és el meu triomf”

Lucha Castro és una advocada, teòloga i defensora dels drets humans mexicana que ha aconseguit posar a l’agenda internacional els casos de feminicidi, desaparicions, tortures i violència que pateixen les dones al seu país. Diu que ara està en pausa i passarà un temps a Gràcia. I ja l’està aprofitant: ha participat en la gravació d’un documental de Netflix (a Jiwar) i està escrivint Anécdotas de una defensora de los DDHH.

Què et va empènyer a lluitar pels drets humans i les dones?

Quan Mèxic va patir un col·lapse financer similar a la bombolla immobiliària a Espanya, el meu pare ho va perdre tot; l’empresa, el rancho, les propietats... La meva mare em va dir que jo, com era l’advocada de la família, havia de lluitar perquè no ens fessin fora de casa nostra. I així va començar als 90 la campanya Salva tu casa i el moviment El Barzón, i van ser sobretot les dones les que van sumar-se a la protesta. I aquí és quan vam detectar també la violència que patien les dones. Vam organitzar-nos, socialitzar el dret perquè s’apropiessin de les lleis, i fent tallers de resistència civil pacífica. Érem molt creatives amb les protestes.

La denúncia contra els feminicidis va començar fins i tot abans que sortís el concepte.

Nosaltres dèiem les mortes de Juárez. No teníem el concepte de feminicidi encara. A meitat dels 90 em van dir si podia ajudar aportant els meus coneixements legals. Demanàvem les còpies dels expedients dels casos de desaparegudes o de les dones que havien patit violència. Eren informes de molt poques pàgines; no havien fet res per resoldre els casos.

El cas de Marisela Escobedo va camí de fer-se documental. Com recordes l’experiència?

Marisela Escobedo era la mare de Rubí, una noia de 16 anys que va ser assassinada a Chihuahua. Quan va denunciar la seva desaparició però ningú la buscava, la mare es va convertir en un cas de lluita i d’activisme molt gran. Ella no va creure la versió del marit, Sergio Rafael, que deia que Rubí l’havia abandonat per un altre home. Caminava per tot arreu penjant els cartells de la seva filla fins que va commoure un jove que sí sabia que va passar perquè ell estava present; el marit l’havia matada, cremada i tirada a una ‘marranera’.

Van trobar les proves per portar-lo a judici?

L’estratègia va ser acusar-lo de sostracció de menors perquè tenia la neta, i quan la policia va anar a casa a detenir-lo va confessar tot el crim. Li posen una multa de 2.600 pesos i el deixen lliure. Comença el judici per homicidi i el tribunal l’absol perquè no queda provat la causa de la mort.

I aquí és quan et converteixes en la seva advocada.

Vam demanar un tribunal de Alzada (apel·lacions), i vam guanyar el cas. El van condemnar a 50 anys però òbviament ell ja havia fugit i s’havia allistat als Zetas. Però Marisela no es va rendir i va seguir demanant justícia i denunciant també el sistema policial i militar que protegia l’assassí de la seva filla. El 16 de desembre de 2010 un sicari la va matar a la porta del Palau de Govern de Chihuahua.

Tants anys de lluita contra la violència masclista. Hem avançat alguna cosa?

La clau està en l’empoderament que dones a les víctimes perquè tinguin la seva pròpia veu i l’acompanyament psicosocial perquè no creguin que són culpables. La violència masclista és un problema global. Quan passa aquí és un escàndol. Però a Mèxic la violència masclista està naturalitzada i invisibilitzada. La nostra feina és visibilitzar i conceptualitzar el feminicidi com un assumpte públic i d’Estat i col·locar-ho a l’agenda.

Queda molta feina a fer, doncs.

Sí, però hi ha tota una generació de joves feministes i activistes que segueixen la lluita. Parir defensores dels drets humans és el meu triomf més gran. Em dóna molta satisfacció veure-les, com fan la seva feina; moltes ocupen càrrecs públics. Llavors penso que ha valgut la pena.