Cas Chibán: 20 anys després la policia no dóna per tancat un assassinat sense resultats clars

Societat

Maria de los Ángeles Chibán Cella descansa des de finals de novembre de 1999 al cementiri de San Lorenzo de Salta, al nord de l’Argentina, la seva ciutat natal, on va néixer el 10 de setembre de 1978 i on va ser repatriada morta nou dies després d’aquell fatídic 19 de novembre en què un home, d’entre 25 i 40 anys, 1,70 metres, moreno i amb un caminar estrany la va intentar violar i assassinar a l’altura del carrer Robí 18, darrere de la plaça de la Virreina. Però qui era Chibán, anomenada Ache per tot el seu entorn? Tal com va explicar Sílvia Farriol, la seva padrina a Barcelona i qui la va acollir en els primers mesos de residència a Barcelona a l’Independent (vegeu número 778), l’Ángeles va arribar al febrer a la ciutat, va començar a estudiar Sociologia a la UAB i va entrar a treballar al departament de migracions del consolat argentí. Al juny la jove es va independitzar i va compartir pis amb unes amigues al carrer de la Santa Creu 5, 2n 2a, només a 50 metres d’on la van atacar fatalment.

A milers de quilòmetres de l’Argentina, on a Salta encara hi viu l’àvia de 98 anys i a Buenos Aires hi viuen els pares, Rodolfo i Laura, la documentació del seu cas irresolt, probablement el succés que ha commocionat més la societat civil de Gràcia en els últims anys, es guarda en un soterrani de la comissaria central del Cos Nacional de Policia a Barcelona, a la Rambla Guipúscoa. Són dues caixes plenes d’informes i detalls de la investigació que va assumir el comissari José Jacinto Pérez (Madrid, 1958), cap del grup d’homicidis de la Jefatura Superior de Catalunya amb un equip d’una desena d’agents en col·laboració amb la Guàrdia Urbana i amb els Mossos d’Esquadra.

Les caixes de cartró, identificades com a Legajo Especial número 133, contenen com a principals una carpeta vermella i una d’esgrogueïda amb totes les diligències iniciades sota l’expedient 4452/99, el detall dels moviments que va fer Ache en els dies i hores previs al seu assassinat, els seus costums i el seu cercle d’amics, l’evolució de les indagacions que va fer la policia i els testimonis recollits. Hi ha noms i cognoms de sospitosos en un assassinat que va analitzar diferents perfils d’actuació, que va focalitzar l’agressió en 200 possibles autors i que va contactar amb 900 testimonis. L’Independent ha tingut accés a tota aquesta feinada aquesta setmana.

El comissari Pérez, vinculat al grup d’homicidis del Cos Nacional de Policia entre 1982 i 2011 i ara cap de brigada a la comissaria de la Verneda, reobre vint anys després aquelles carpetes d’un cas que subratlla que “tancat no està” però que durant quatre mesos va desplegar una investigació que no es va traduir en resultats clars “ni en les proves d’ADN ni en les empremtes ni en la imatge de l’agressor ni en testimonis clars”. Les últimes dades recopilades corresponen al març de 2000. Pérez, que ja va atendre aquest setmanari aquell any 2000 en el primer aniversari de l’assassinat d’Ache, rememora els treballs sobre el cas Chibán en un temps on la policia tot just s’iniciava en el creuament de bases de dades. “Tinc indexades les víctimes mortals per violència informàticament des de 1998; per tant, l’Ángeles és una de les primeres de la llista i una de les poques indagacions no resoltes, perquè aquests casos s’acaben aclarint en un 90%”, diu el comissari.

Aquella nit. La nit del dijous 18 al divendres 19 de novembre de 1999 Ángeles Chibán havia quedat per anar al teatre amb la seva amiga Agnès. Va agafar el metro a les 21.20 hores per baixar al Paral·lel i van passar una bona estona veient l’espectacle dels 20 anys del Tricicle al Teatre Victòria. A la sortida els pares d’un amic, en Gerard, van acostar-les fins a casa d’ells i allà elles van agafar un taxi per anar a prendre alguna cosa a La Reina d’Àfrica, el local emblemàtic dels moviments socials del carrer Bolívar 8, a Vallcarca. Aquell era el punt habitual de trobada de les joves, on Ache fins i tot va començar a sortir amb un dels nois que hi vivia a tocar, l’Hèctor, fins que ho van deixar estar aquell setembre. Segons el testimoni de l’Agnès, a la Reina aquella nit hi havia en Marçal, l’Àlex, en Bernat, en Pedro o l’Eli. Passades les dues de la matinada, un d’ells es va oferir a portar Ache a casa, però ella va preferir tirar avall caminant

La nit, ventosa, amb poca gent caminant pel carrer i finestres i persianes tancades, es va complicar a pocs metres d’arribar a casa. La investigació calcula que cap a les 2.45 hores, quan Ache caminava per Robí en direcció Besòs havent superat Verdi, l’home va atacar la noia amb un matxet de muntanya de grans dimensions en un espai que queda entre els números 18 i 22 de Robí, on hi ha l’entrada del pàrquing de la finca (a banda muntanya també hi ha un altre pàrquing més gran). Ella, naturalment, va oposar resistència en un estira-i-arronsa que deuria durar minuts: la policia creu que l’agressor va aconseguir arraconar-la cap al passadís que hi ha al número 18, més enllà fins i tot del portal de l’escala, i on al fons, darrere de la caseta del vigilant del pàrquing, hi dormia habitualment algun sensesostre.

La lluita no va doblegar inicialment Ache però el seu atacant, sense que la investigació pugui assegurar si primer va intentar el robatori o la violació, va acabar utilitzant el ganivet ferint-la fins a onze vegades. “Entre les sis ganivetades de més gravetat n’hi ha una, a la zona esquerra de l’esquena, que li forada el pulmó, i una altra de les altres cinc, a l’abdomen, que li afecta l’intestí”, llegeix Pérez en base a l’anàlisi forense. També va patir talls a les mans o a l’avantbraç, sinònim de resistència, i va aconseguir prémer alguns timbres de la finca.

El mòbil de l’assassí. Tres agents de la Guàrdia Urbana van ser els primers a localitzar el cos, encara amb vida de l’Ángeles. “Me llamo Ángeles y me han querido violar”, va arribar a dir just abans de ser traslladada precipitadament a l’Hospital de Sant Pau. “No se observan signos que se hubiera producido violación”, diuen els textos del forense seguint la terminologia de l’època. Els agents municipals la van trobar amb els pantalons abaixats, la roba interior posada, i amb l’abric, els guants i la bufanda pel terra. Uns sostenidors de bikini blancs, trobats a prop del lloc dels fets, a Robí amb Santa Creu, no pertanyien a Ache.

Gairebé simultàniament, el 091 va rebre a les 03.30 hores la trucada dels veïns Jordi E. i Àngels V., que van assegurar que havien vist fugir un home amb un anorak gris fosc, amb la caputxa posada i amb una bossa de dona. Un altre testimoni va assegurar que l’home fugia cap al carrer Verntallat i una dona va dir que havia sentit crits. Tots coincidien en la manera estranya de caminar de l’assassí. La inspecció ocular posterior del lloc, feta ja pel Cos Nacional de Policia, va confirmar que hi havia la roba de l’Ángeles, l’abonament de metro, l’entrada del teatre i, al racó del sensesostre, una butaca, dues burilles de cigarret i una revista porno.

La bossa es va trobar l’endemà al matí gràcies a una clienta del bar La Caleta Azul, a Topazi 26 (actualment IT), que va advertir l’amo d’un objecte que hi havia sota un cotxe, però ell no va recollir-lo fins a la tarda. A la bossa hi havia encara el moneder amb 815 pessetes, un paquet de Lucky, una agenda o el llibre El arte de amar, d’Erich Fromm. Un agent dels Mossos fora de servei va trobar en aquelles hores el matxet de muntanya, marca Alce i 17 centímetres de fulla, en una claveguera al carrer Providència 8.

Però si hi va haver un intent de violació per part d’un individu que portava un matxet i que es va endur la bossa però que finalment la va llençar amb els diners, quin era el mòbil de l’assassí? El comissari Pérez s’inclina vint anys després pel mòbil econòmic inicial i un aprofitament sexual posterior. “No hi ha un cas d’agressió masclista igual perquè hi entren molts condicionants: el tipus de ferides revelen una càrrega emocional i alhora sabem que Ache era una noia valenta, forta, que havia deixat casa seva als 21 anys i que no tenia por de caminar sola; pot ser que es rendís a l’agressió econòmica i que lluités per evitar la violació”, apunta Pérez. Un altre element a destacar: “Si Ache hagués conegut el seu agressor, no hagués fet una frase tan genèrica com me han querido violar”.

L’endemà. A les 14.15 hores de divendres una amiga de l’Ángeles, Falgars C., va trucar a la policia denunciant la desaparició i la investigació ja parla amb el consolat, que en facilita dades i admet que treballa allà. També a les quatre de la tarda Sílvia Farriol truca a la policia. Policia, consol i Farriol es troben al Clínic per fer l’autòpsia i reconèixer el cadàver.

Els treballs policials posteriors, durant quatre mesos, són ingents: cinc pàgines amb noms de gent que va a recollir roba al local de l’Exèrcit de Salvació, a Robí 18; repassada a centres psiquiàtrics, contacte amb tots els centres hospitalaris per identificar lesionats, llocs on es venia el matxet, repassada d’empremtes i de restes biològiques en pèls, ungles, sang i compreses de la víctima. “Resultado infructuoso”, diu un informe del 23 de desembre sobre empremtes. Totes les restes d’ADN analitzades pertanyen a Ache. No hi ha una imatge clara de l’assassí, malgrat que hi ha a l’expedient moltes cares amb noms i cognoms de sospitosos. No hi ha testimonis que l’identifiquin clarament. “Pot haver estat davant nostre, però no podem detenir sense fonaments”, diu avui el comissari.

En aquests 20 anys, només hi ha hagut un moviment col·lateral al cas: el 25 d’abril de 2000, poc després de Sant Jordi, algú va deixar una rosa amb dedicatòria al lloc dels fets. “Para Ángeles”, deia. El consolat ho va comunicar a la policia i un vigilant va ajudar a identificar aquest algú com a Sandra C., una amiga resident al Masnou, sense cap relació amb el cas. S’havien vist per últim cop el juliol de 1999 i Ache li confessava pocs dies abans per mail que ho havia deixat estar amb l’Hèctor i que es volia centrar en els estudis a la facultat. A la facultat de Sociologia l’Ache, segons aquest testimoni, havia valorat el mestratge de professors com Javier Sánchez i Raül Romeva. “El caso, cerrado no está”, insisteix el comissari deixant el Legajo Especial 133 sobre la taula.