Quan la terra s’infla

per Èric Lluent

No és possible viatjar al passat, però sempre és possible visitar Islàndia. I visitar Islàndia és, en termes geològics, com viatjar al passat. La Terra té uns quatre mil cinc-cents milions d’anys. Islàndia tan sols en té vint-i-cinc milions. Vaja, que si fos una persona, aquesta illa no hauria complert ni el mig any de vida, en comparació amb l’edat del nostre planeta. La percepció de viure en un espai en moviment s’accentua en posar el peu a una terra que es mou amunt i avall, cap a l’est i cap a l’oest, i que es modela erupció rere erupció, en un procés de metamorfosi perpetu.

Aquest setmana, l’actualitat informativa per als que vivim a l’illa de l’Atlàntic Nord ha estat protagonitzada per l’episodi de terratrèmols que té lloc a la península de Reykjanes, a l’extrem sud-oest de l’illa. Les autoritats han declarat l’estat d’incertesa a la zona i s’ha activat el codi groc d’aviació, previ al taronja i el vermell. En els darrers set dies hi ha hagut dotzenes de terratrèmols, alguns dels quals han superant la magnitud 3, que és quan la tremolor ja es comença a percebre.

Si bé els terratrèmols són habituals, el que ha cridat l’atenció a les autoritats de l’Oficina Meteorològica d’Islàndia ha estat que el terreny proper al mont Thorbjörn s’ha inflat fins a elevar-se tres centímetres en qüestió d’una setmana. La comunitat científica de l’illa està pendent vint-i-quatre hores al dia del que succeïx en aquella muntanya, que és molt a prop del municipi de Gríndavík i de la famosa atracció turística Bláa lónið, la llacuna blava.

Dilluns al vespre, un miler de veïns de Gríndavík es van reunir a l’ajuntament per rebre informació detallada sobre els fets i preparar-se per una possible erupció volcànica. Una de les dues causes de l’inflament de la terra és l’acumulació de magma en aquella zona, que tant podria aturar-se, com provocar una intrusió o, fins i tot, una erupció. L’altra possible causa podria ser el moviment de les plaques tectòniques, que podria causar terratrèmols de fins una magnitud 6.

En temps d’hipercomunicació digital, els migrants vivim immersos en, com a mínim, dues realitats paral·leles, dos marcs culturals i mediàtics, el de casa i el del nou refugi. Haig de reconèixer que, malgrat passar l’exili econòmic a Reykjavík, el meu marc mediàtic és Gràcia, Barcelona, Catalunya i l’estat espanyol. Davant de la grisor de l’actualitat política i parlamentària que llegeixo i escolto en català i en castellà, el marc mediàtic islandès es converteix en un antídot, un cop d’aire glacial que desplaça les persones a un segon pla per deixar el protagonisme a allò perenne, la natura.

Parlar del perill d’una erupció volcànica, d’un terratròmol, d’una allau o d’una tempesta de neu i de vent et resitua. És un procés similar a l’experiència dels urbanites quan sortim de ciutat i contemplem el firmament amb milers d’estrelles, lluny de la contaminació lumínica, i ens adonem de la nostra insignificança. Sovint plau intentar interpretar el món en xifres grans, amb paràmetres titànics, que ens permeten observar i pensar amb una perspectiva diferent, transitant del detall del drama quotidià a la impassibilitat del temps que passa. Parlar de milions d’anys o de forces terrestres que són capaces de moure muntanyes ajudar a relativitzar. Per això que quan la terra s’infla, encara hi ha esperança.

,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *