Eloi Vila: “Perdent la mare he perdut pell”

Societat

per Clara Darder

Va viure al carrer Sostres cantonada Baixada de la Gloria. La seva mare va fundar l’escola Heidi, actualment Turó del Caragol. Ha publicat L’any del Senyor, Una paraula de més, Cartes des del front i Qui té la voluntat té la força. Ha fet de guionista a El convidat, This is opera i This is art, entre d’altres. Havia estat Cap d’esports d’El 9 Nou i redactor de Catalunya Avui. Ara el veiem entrevistant a Al cotxe a TV3.

Et consideres gracienc?
No, vaig marxar amb set anys però quan vinc aquí tinc una sensació d’aura màgica. Jugàvem al terrat i les pilotes queien per la Baixada, la mare ens ho va prohibir i ho fèiem amb tests de plàstic buits de les plantes perquè no sortissin rodant. El Park Güell era el pati de l’escola, i recordo que a Heidi em cuidava tothom.

De la mare he après…
A estimar. Estimar la vida i allò que m’agrada, estimar la gent que estimo, estimar els amics i el que m’apassiona.

El llegat de l’escola Heidi?
Aquelles escoles van ser l’essència del nostre país. La meva formació com a persona és gràcies a Heidi. Persones que ens agradava el que teníem i donàvem la benvinguda els que venien de fora amb els braços oberts. La convicció d’unes idees per ensenyar el català quan estava prohibit fer-ho. Una generació de gent brillant, on la persona passava per davant, acollint la diversitat, reflex de la classe obrera que volia que els seus fills tinguessin una bona educació.

Què significa una mare?
És la persona única que hi és per tot i amb tot, que t’entén, que et veu a venir d’una hora lluny com ets i qui ets, i sempre t’ajuda. La trobo molt a faltar, era molt carinyosa. Perdent la mare he perdut una part de pell. I ploro bastant.

Va morir fa un any.
No sabia el que era perdre algú tan important. Era trasplantada de fetge, feia vint-i-sis anys, i no podien fer-li un altra intervenció, però va poder conèixer a tots els seus néts i netes.

Mires el teu propi programa?
Sí, per després portar les xarxes. No tinc cap mètode, però em fixo en allò que no es veu. Sóc molt proper als entrevistats.

Cap anècdota xunga i una que encara rius?
Portant els amics de les Arts un ciclista va creuar en vermell i de què no… “Vigila que el mates!” em deien. I quan en Quin Monzó va entrar al cotxe i em va agafar els pebrots; una manera de provocar que em va semblar genial.

Amb quin entrevistat t’has sentit més proper?
A l’Albert Om, havíem treballat plegats. Quan es va morir el seu pare, i vaig anar al tanatori, em va dir: “Ara ja puc venir Al cotxe per explicar-ho”.

T’agrada ser escriptor, què significa?
Cada vegada menys perquè escric molt per feina, i abans em servia per allunyar-me de la realitat i explicar ficcions. Ara només faig un diari personal dels meus moments, apunto els fets sorprenents de la vida.

Com vols ser recordat? Escriptor, locutor, guionista, periodista, presentador?
Com a pare i amic, la resta és només feina.

A la teva feina intervenen les emocions?
Jo les poso en tot i que sigui el que hagi de ser. No sé viure d’una altra manera.

Et falta algú per entrevistar?
Pep Guardiola, Tarantino, però sobretot Ter Stegen. És gracienc i genial que visqui al barri.