El museu més bonic del món

per Josep Maria Artigal, editor

Fa uns mesos en Jordi Bonet, artesà, propietari de Vitralls J.M. Bonet i membre de la plataforma veïnal Protegim l’interior d’Illa va recuperar la fotografia del taller Vallmitjana que acompanya aquest text. Fa uns dies, la vaig agafar, me’n vaig anar a Can Vallmitjana, vaig entrar fins al fons de l’actual botiga Coshop i vaig buscar el lloc des d’on va ser feta fa 120 anys. Vaig mirar-la, vaig mirar la sala, vaig tancar els ulls i em vaig emocionar. De cop vaig sentir la mateixa màgia que vaig descobrir quan era un vailet de set anys.

Era cap a finals de 1959 o principis de 1960. Feia pocs mesos que anava als llobatons de l’agrupament Abat Marcet, al carrer dels Arcs, a baix de tot del Portal de l’Àngel, molt a prop de la Catedral. Un dia, ho recordo com si fos avui, els caps ens van explicar que les pedres grans i rectangulars que hi havia a les parets de l’habitació on ens trobàvem cada dissabte eren part de l’aqüeducte romà. Vam sortir al carrer i cent metres més enllà, on comença el carrer del Bisbe, hi havia ben visible un bocí esplèndid d’aquella construcció que feia molt i molt temps portava aigua des de la muntanya fins a la ciutat. La imaginació d’un vailet de set anys es va disparar. Camps, aqüeducte, muralla, porta de la muralla, romans i romanes… i jo al mig d’allò dos mil anys abans.

Després van venir el càrdus i el decomanus, el fòrum, el temple de Júpiter, la Porta Ferrissa, Santa Anna i Canuda curts i corbats que s’ajuntaven a una porta de la segona muralla del segle XIII i just davant, a l’altre costat de la Rambla, neixen llargs i rectes, Tallers i Elisabets, buscant una tercera muralla que la pesta negra del segle XIV emplaçaria molt lluny, cinc segles enllà. Els llobatons em van ensenyar a caminar la ciutat sentint-la viva, llegint-ne les arrugues acumulades durant segles, descobrint- ne les cicatrius d’un creixement secular.

Un dia em vaig fer gran i vaig descobrir el Louvre, vaig gaudir del Prado, em va meravellar el British i el Vaticà em va fascinar. Museus esplèndids, curulls de cultura, d’art, de maneres diverses de veure el món. Museus que no existien a la meva ciutat. Jo en tenia de molt interessants, el Picasso i el MNAC per exemple, cap però de tan gran.
Tanmateix, com explica Italo Calvino, cada cop que visitem una ciutat nova descobrim alguna cosa nova de la nostra ciutat. I així va ser. Un dia vaig entendre que a tots aquells museus tan grans jo n’era sempre un espectador mentre que a la meva ciutat jo n’havia estat sempre el protagonista. I això ho modificava tot. A la meva ciutat i a mi. Aquest lloc de protagonista m’omplia d’un passat (i un futur) palpables a flor de pell, m’explicava, m’implicava, m’atorgava identitat i em convertia en ciutadà.

Un dia, quan pugueu, agafeu la fotografia que acompanya aquest text, aneu a Can Vallmitjana, entreu fins al fons de l’actual botiga Coshop, busqueu el lloc des d’on va ser feta, mireu-la, mireu la sala, tanqueu els ulls… i sentiu-vos immersos en l’enrenou dels treballadors i el soroll de les premses. Aleshores obriu el ulls i busqueu la magnífica escala de ferro que va del taller al primer pis, a l’estudi que Juli Vallmitjana va muntar el 1898 quan es va fer càrrec del negoci familiar. Imagineu que pugeu dalt. Hi trobareu el Ramon Casas, el Ricard Canals, el Ramon Pichot, el Josep Llimona, el Pablo Gargallo, l’Isidre Nonell, la Consuelo, la Margarida Xirgu i el Pablo Picasso. Penseu-los xerrant, rient, esculpint o pintant. Sentireu la força d’uns artistes que, fa una mica més de cent anys, estaven canviant la manera de mirar el món i a si mateixos.

Quan sortiu al carrer, gireu-vos i mireu de nou Can Vallmitjana. La nau de baix serà ara un immens llegat menestral. A les finestres de dalt hi haurà una frenètica activitat cultural. I vosaltres sereu en un lloc nou, en una nova manera de mirar-ho. L’edifici, el carrer, tot serà diferent. I vosaltres també. Aquesta és la màgia. Aleshores, mentre camineu de retorn cap a casa sentireu que Can Vallmitjana, les carotes de Gargallo, les gitanes de Nonell i Picasso… són una mica vostres, que en formeu part, que us expliquen i us impliquen. Llavors, potser, pensareu: la meva ciutat, el meu barri, són el museu més bonic del món.

, ,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *